Pont sobre aigües tèrboles

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , ,

Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.

Tots per l’amnistia: somniava, o no?

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,


Després d’un temps de desconcert, de disputes fratricides i d’un campi qui pugui electoralista, he tornat a sentir que el tsunami democràtic de veritat, el que somou de baix cap a dalt, es tornava a posar en marxa. I ha estat gràcies a la iniciativa dels partits i de les entitats cíviques independentistes de fer aprovar a cada ajuntament de Catalunya una moció reivindicant que les úniques vies possibles per a resoldre el conflicte amb Espanya són l’amnistia i l’autodeterminació. Perquè aquest pronunciament, a més de posar en evidència que l’indult reversible als presos polítics catalans és considerat per la ciutadania una mesura més de sotmetiment, també deixa rotundament clar que la campanya de la dreta espanyola contra qualsevol mesura de gràcia no té cap oportunitat a Catalunya. I per completar-ho, gairebé he pogut veure com una espessa pluja de llaços grocs de paper es precipitava sobre els assistents a la manifestació unionista de la plaça Colón de Madrid, abans que l’enteniment em fes pampallugues mentre em desvetllava. Somniava?

Sánchez, a la ratera

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

El recorregut polític del secretari general del PSOE i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, l’acredita com un equilibrista de la supervivència i costa d’entendre que ara s’arrisqui a dilapidar els esforços que ha dedicat per arribar on és i per a consolidar-s’hi. Però el cert és que amb la qüestió dels indults als presos polítics catalans s’ha ficat en una ratera i que l’informe del Tribunal Suprem és una arma municionada per a qualsevol que el vulgui abatre des de dins (ministres, exdirigents, barons territorials i unes primàries a curt termini a Andalusia) i des de fora: PP i Vox ja han anunciat recursos legals i demagògiques campanyes populistes que poden teixir un contundent front anti-socialista arreu de l’Estat. S’arriscarà, Sánchez, fins a aquest punt? O trobarà que la reivindicació d’amnistia i autodeterminació que manté l’independentisme català és el pretext d’intransigència que necessita per escapar-se de la ratera, buscar-se altres suports parlamentaris i deixar que els indults s’evaporin enmig de les boires de les bones voluntats incompreses?

No crucifiquem les ciutats

Etiquetes

, , , , , , , ,

Les pressions derivades de la lluita contra la degradació del medi ambient i les urgències per adaptar el trànsit circulatori a la diversitat del parc de vehicles, han acabat configurant un batibull a les ciutats que, en la pràctica, tendeix a desterrar l’harmonia, el bon gust i el sentit comú en la gestió dels carrers urbans. Podríem parlar de Barcelona -que ha passat de ser el bressol del modernisme a ser la màxima expressió del surrealisme– però la dolorosa realitat és que la febre s’ha estès arreu del país: carrils bici traçats amb la mateixa prepotència que s’implanta una via de tren; pilones de colors llampants i newjerseis per dissimular que les noves mesures són presoneres de la inseguretat i estan hipotecades per la magresa dels pressupostos; i taüts de formigó i carrers pintats de franges i de colors de sentits indesxifrables.


Una anàlisi urgent. Tot plegat, acaba presentant-se com un trencaclosques en el que és impossible que totes les peces encaixin i que si té algunes incontestables propietats universals són les de desorientar tothom, estimular l’agressivitat entre els diferents col·lectius que competeixen per l’ús dels carrers i generar-los insatisfacció i inseguretat a tots. Abans no ens aboquem al col·lapse o al conflicte enverinat, convindria aturar l’actual desfici i obrir una etapa d’anàlisi en profunditat sobre els usos i l ‘ordenació de les vies urbanes per a la qual cosa, més enllà de la improvisació d’aquest article, convindria no oblidar algunes de les qüestions que hi enumerem.


No reduir els cervells a 30 per hora. La recent implantació d’una velocitat màxima de 30 km/hora a molts carrers de les ciutats és també un indicador de la baixa velocitat –o de l’escàs voltatge- dels cervells que tenen encomanda la tasca de posar ordre –o d’implantar el caos- als carrers de les nostres viles i ciutats. Estan tan literalment col·lapsats per les angoixes quotidianes que tenen al davant (embussos, accidents, contaminació… etcètera) que són incapaços d’adonar-se que convertir els automòbils en carabasses no ajuda a les ciutats a ser princeses sinó a convertir-les en ventafocs. És indispensable una velocitat de pensament superior i, sobretot, una circulació mental fluïda i sense obstacles.


El cotxe no és un enemic. És un error estratègic considerar que l’automòbil és un enemic de la ciutat. En primer lloc perquè la política industrial del país està enfocada a mantenir aquest sector com un dels principals, fins i tot amb la injecció de diner públic, i això en fomenta també la compra massiva. I en segon lloc, perquè una transformació general en sentit contrari requereix anys i panys de lenta assimilació. I, entre una cosa i l’altra, la tossuda realitat requereix més aviat proposar solucions als usos i costums –nous combustibles, nous serveis addicionals- que no pas mesures criminalitzadores.


La bicicleta no pot ser la reina. Per més beneficis en la salut particular i en la col·lectiva que comporti l’ús de la bicicleta, res no justifica que hagi d’esdevenir l’estrella de la mobilitat urbana per damunt de qualsevol altra modalitat, i encara menys per damunt de la pedestre. És clar que se li ha de facilitar espai i garanties per incorporar-se a un trànsit rodat dominat pel motor, però s’hauria d’evitar subjugar-hi la resta de modalitats de transport i evitar temeritats com els carrils bici en sentit contrari al de la circulació general o els que han estat traçats amb calçador en vies que ja estaven saturades d’antuvi.


Les ciutats són limitades. La circulació als carrers de les ciutats no s’ha de pensar només en funció del que necessiten les persones que hi viuen sinó també d’acord amb l’estructura urbana existent. Tendim a pensar les ciutats com ens agradaria que fossin i això ens fa creure que les podem reinventar. Però no podem. Hem heretat un traçat de carrers difícilment reformable i aquest és el mapa sobre el que hem de treballar. Un mapa que ha estat capaç de suportat estoicament totes les coincidències i saturacions d’usos possibles i que probablement les continuaria suportant. Per això, quan els humans, els ciutadans, ens proposem posar-hi ordre hem de ser conscients que ni tot és possible ni les coses que són possibles caben totes en un mateix feix. I quan ho volem forçar provoquem desorientació en els ciutadans i la crucifixió de les virtuts intrínseques de la ciutat.

Problema de convivència

Etiquetes

, , , , ,

Quan el que te les ha fotut del dret i del revés et diu que t’ofereix “la mà estesa” ja et pots donar per avisat que es tracta d’una amenaça mal dissimulada per donar-te unes quantes plantofades més tan aviat com pugui, o que espera de tu una genuflexió servil perquè l’hi besis submisament els artells, o una cosa darrera l’altra. Així que quan ho diu la vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Maria Jesús Montero, per fer-nos saber que està disposada a activar la taula bilateral de diàleg, ja podem entendre sobradament que no la convocaran pas perquè Catalunya plantegi cap reivindicació sinó perquè acati culpes i càstigs per haver intentat trencar un vincle indissoluble. I quan la ministra hi afegeix que ha de servir “per resoldre de manera definitiva el conflicte de convivència a Catalunya” no serà per afrontar el litigi que tenim de veritat pel domini abusiu d’Espanya, sinó per ofegar la veu dels que reclamen alliberar-se’n. Però ara es veu que tenim dos anys per comprovar que el tren és en via morta.

Cadascú a la seva bola

Etiquetes

, , , , , , , ,

La comunitat independentista no militant està venuda des del dia que les organitzacions cíviques van proclamar amb orgull que havia arribat l’hora de la política i van passar el testimoni als partits, els únics que, en teoria, poden traslladar el moviment a les institucions. Tocava fer-ho així, però no ha sortit bé. No han sabut gestionar ni les adversitats ni les oportunitats ni la cooperació recíproca. I tampoc les organitzacions cíviques han estat capaces de convergir i donar un cop de puny sobre la taula: Òmnium no ha volgut sortir de la conciliació entre famílies rivals, l’ANC no ha sabut organitzar-se com a força més enllà de les concentracions i el Consell per la República no acaba d’aterrar dels núvols. Potser tenim massa cercles centrífugs i poca perspectiva global. Potser ens conformem a enrogallar-nos dient bestieses a les xarxes socials. Però el que és cert és que ni els partits estan per un denominador comú i completament inclusiu ni la societat civil està prou estructurada per pressionar-los i/o competir amb ells a les urnes. I així va tot.

El pòsit de Madrid

Etiquetes

, , , , , ,

De la victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de la Comunitat de Madrid ens n’han d’interessar sobretot dues lectures. La primera, de tot el que sigui paradigmàtic, tot allò que ha passat com a explicació dels fenòmens de la política, la comunicació i la sociologia i que poden ser tan aplicables a la regió-capital d’Espanya, com a Catalunya, com a qualsevol altre indret; és a dir: que no és que hagi guanyat la dreta i hagi perdut l’esquerra sinó que ha perdut qui ha estat incapaç de convèncer, d’engrescar, de mobilitzar, de governar o de fer oposició mostrant seguretat i alternativa. I la segona, que el desplaçament ideològic de l’electorat madrileny és anecdòtic: Espanya és Madrid i Madrid és Espanya i, a totes les demarcacions que viuen centrípetament de la capital del regne, l’adscripció ideològica és circumstancial i tomba amb tanta freqüència com canvien els hostes dels seus ministeris i centres de poder. És a dir, en el fons sempre hi ha el mateix pòsit i seria bo que els catalans no ho oblidéssim amb tanta freqüència.

Bateries que no “xispen”

Etiquetes

, , , , , , ,

Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya, aprofita que les aigües de la política baixen revoltades i prova de portar-les cap al molí que políticament més li convé: que hi hagi govern ràpid, diu, que si no la fàbrica de bateries de cotxe es farà a l’Aragó i no a Catalunya. Què deu tenir a veure una cosa amb l’altra? És que el govern actual no governa? És que el nou executiu, que han de formar els mateixos partits que manen ara, ho podrà fer diferent? O, simplement, aquesta afirmació només és una catxa que li serveix per començar a assenyalar culpables, a l’espera que culmini una nova operació orquestrada en el marc de l’ofensiva contra Catalunya? Què es pensa, Pacheco, que ens mamem el dit? Que no tenim la vista prou llarga per veure els voltors que es llencen sobre nostre des de les talaies de l’Estat i des dels campanars de les autonomies per rapinyar tot el que puguin i fer-nos ajupir el cap de necessitat? Sí, a Catalunya fan falta bateries. I als sindicats també, que la crisi econòmica arranca just amb la seva rendició sota els bigotis untats de l’Aznar.

Signatures supèrflues

Etiquetes

, , , , ,

La personalitat de la signatura grafològica va perdent presència i caràcter a causa dels documents i de les identitats digitals i amb la proliferació de la comunicació a través de diferents aplicacions per a Internet. Però si en aquesta devaluació hi té alguna cosa a veure l’efecte de la tecnologia, també hi té molt de pes l’evolució de la conducta humana, que sembla avançar de forma imparable cap a la banalització del compromís i de la responsabilitat que representa estampar la rúbrica sobre qualsevol superfície. Per això, si d’una cosa hem d’estar contents d’aquesta setmana de Sant Jordi, és que encara no s’hagi arribat a cap acord d’investidura entre ERC i Junts i que l’assoliment del pacte no ens aparegui emmarcat enmig d’aquesta campanya irracional de signatures supèrflues i compulsives, que els escriptors d’ofici, els d’oportunitat i fins i tot els robots, barrejats expressament com qui vol amagar el sègol enmig del blat, reparteixen a tort i a dret sense cap més emoció que la que se sent quan es gargoteja el rebut del transportista. Esperarem un escenari menys devaluat.

Si a la ministra li cou…

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistes catalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.