Bateries que no “xispen”

Etiquetes

, , , , , , ,

Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya, aprofita que les aigües de la política baixen revoltades i prova de portar-les cap al molí que políticament més li convé: que hi hagi govern ràpid, diu, que si no la fàbrica de bateries de cotxe es farà a l’Aragó i no a Catalunya. Què deu tenir a veure una cosa amb l’altra? És que el govern actual no governa? És que el nou executiu, que han de formar els mateixos partits que manen ara, ho podrà fer diferent? O, simplement, aquesta afirmació només és una catxa que li serveix per començar a assenyalar culpables, a l’espera que culmini una nova operació orquestrada en el marc de l’ofensiva contra Catalunya? Què es pensa, Pacheco, que ens mamem el dit? Que no tenim la vista prou llarga per veure els voltors que es llencen sobre nostre des de les talaies de l’Estat i des dels campanars de les autonomies per rapinyar tot el que puguin i fer-nos ajupir el cap de necessitat? Sí, a Catalunya fan falta bateries. I als sindicats també, que la crisi econòmica arranca just amb la seva rendició sota els bigotis untats de l’Aznar.

Signatures supèrflues

Etiquetes

, , , , ,

La personalitat de la signatura grafològica va perdent presència i caràcter a causa dels documents i de les identitats digitals i amb la proliferació de la comunicació a través de diferents aplicacions per a Internet. Però si en aquesta devaluació hi té alguna cosa a veure l’efecte de la tecnologia, també hi té molt de pes l’evolució de la conducta humana, que sembla avançar de forma imparable cap a la banalització del compromís i de la responsabilitat que representa estampar la rúbrica sobre qualsevol superfície. Per això, si d’una cosa hem d’estar contents d’aquesta setmana de Sant Jordi, és que encara no s’hagi arribat a cap acord d’investidura entre ERC i Junts i que l’assoliment del pacte no ens aparegui emmarcat enmig d’aquesta campanya irracional de signatures supèrflues i compulsives, que els escriptors d’ofici, els d’oportunitat i fins i tot els robots, barrejats expressament com qui vol amagar el sègol enmig del blat, reparteixen a tort i a dret sense cap més emoció que la que se sent quan es gargoteja el rebut del transportista. Esperarem un escenari menys devaluat.

Si a la ministra li cou…

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistes catalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.

Baralles de galls

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.

Contra el mareig

Etiquetes

, , , , , , , ,

Jo també sóc dels que estem segurs que l’acord de govern arribarà quan els tractes entre els aspirants a formar-lo siguin més madurs i concrets, perquè la necessitat i la voluntat només els porten a aquest punt. El que no sé és si, mentrestant, aguantarem les basques, davant les barbaritats que deixen anar des de les respectives trinxeres. Llegim i sentim, aquests dies, desqualificacions mútues, desprestigis respectius i disbarats de l’alçada d’un campanar, dictats per la sobrecàrrega biliar acumulada per les tensions entre els partits. Sobre els interessos partidistes d’ERC, de Junts, de Pere Aragonès, de Carles Puigdemont i del Consell per la República. Sobre les preteses urgències d’uns i d’altres. I no només gitades des de la visceralitat de les xarxes, sinó també des de la pretesa capacitat analítica d’algunes tribunes d’opinió, que semblen ocupades per sicaris de la zitzània o per aspirants a càrrecs a l’estructura del futur govern. Prenguem-nos tots alguna cosa. Uns contra el vertigen de les urgències i els altres contra el oïts que ens provoca tanta histèria.

“Pactus interruptus”

Etiquetes

, , , ,

Els pactes són negre sobre blanc. Un marc, unes condicions i uns compromisos de les parts. Lletra escrita i rúbrica. I la resta, collonades. Vols gallinacis. Discursos de cafè. La investidura de Pere Aragonès és on és per culpa de les presses, que sovint fan agafar dreceres que són laberints. No es pot aspirar a consolidar un pacte de govern a tres bandes, ni un executiu, partint d’un pre-acord entre ERC i la CUP i condicionant la posició de Junts, que és essencial per a l’equació. Primer, perquè no se sap mai del cert de quin peu calcen o coixegen les onze organitzacions que formen el trencaclosques cupaire, funambulistes avesats entre la pressió i el distanciament institucional. I després, perquè un acord parcial només és un document de treball a la recerca de més consens. I fer-lo públic a bombo i platerets denota una prepotència inassumible o l’errònia convicció que el tercer té una urgència més notòria que el que ha de formar el govern. Per fer un pacte de legislatura, les tres formacions que diuen que ho volen hi han de posar més eficiència, més humilitat, més modèstia i més generositat (per al país). Falta saber baixar del burro i no voler pujar a cavall dels altres.

Pel davant i pel darrere

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Si algú dubtava encara que Pedro Sánchez forma part de la selecció olímpica de tafurs de la política espanyola, amb aquest re-invent de la comissió bilateral s’acaba d’apropiar del podi per a ell tot sol. Bilateral, diu. Bilateral vol dir pels dos costats: per la galta esquerra i per la dreta. O pel davant i pel darrere. I en Pere Aragonès encara cau en el parany de la cortesia diplomàtica per dir que s’hi posaran de seguida que els llepafils dels negociadors deixin de tocar els oremus estirant i arronsant el pacte de govern que retarda la seva ascensió a la Presidència. Ni acumulant tota la paciència universal atresorada des del profeta Jacob es pot arribar a creure que ni el PSOE ni cap altre partit espanyol tingui la voluntat de pactar res amb Catalunya. Remetem-nos a l’indult, a l’amnistia, a la situació dels presos polítics i els exiliats i a la causa general contra l’independentisme que aquesta setmana tambéh a inclòs la darrera mesa del Parlament. Que un orador disfressat d’enfant terrible, per més rufià que sigui, els digui que la democràcia espanyola és una barraca, només serveix per cremar palla. Els vots dels partits independentistes a les Corts espanyoles s’han de vendre molt més cars que les ofrenes a Maria que ara s’hi porten en processó.

Afer europeu, no espanyol

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Els agradi o no al govern espanyol i als partits del dogmatisme constitucionalista, la qüestió de Catalunya i la dels polítics catalans presos i exiliats ja no és un afer intern del seu Estat. A tot Europa provoca curiositat veure com ciutadans d’una nacionalitat històrica, integrats en un col·lectiu ideològicament ampli, és reprimit i perseguit per promoure democràticament l’exercici de l’autodeterminació. Sobta comprovar com els tres poders de l’Estat espanyol –mai separats i sempre interseccionats entre ells i fins i tot amb altres poders menys institucionals-, es fan venir bé l’immaterial esperit de les lleis i l’immobilisme post-franquista per privar els dirigents independentistes de la seva llibertat i, fins i tot, dels seus drets com a presos. I encara crida més l’atenció que alguns d’aquests dirigents decideixin exiliar-se per seguir defensant democràticament, des de les institucions europees, una proposta política reprimida a les institucions espanyoles. Defugint l’arbitrarietat jurídica que hi impera allí, però posant-se en mans i a l’empara del dret internacional europeu i, més específicament, del dret dels països d’acollida.

I, finalment, alarma comprovar que l’actitud oficial d’Espanya consisteix a pressionar políticament i diplomàticament les autoritats d’aquests països i a desacreditar la independència de llurs tribunals quan dictaminen que la legislació espanyola no és homologable amb la que ells administren i que els polítics exiliats no disposen de prou garanties per ser jutjats a Espanya. Tota això fa feix i, malgrat que ara s’hagi perdut un suplicatori forçat pels compromisos diplomàtics, el 36 per cent del Parlament Europeu ja ha deixat constància que la lupa europea sobrevola Espanya

Desactivant demagògies

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

L’estratègia conjunta que han anunciat PSC, ECP, ERC, Junts i la CUP per aïllar l’extrema dreta al Parlament té totes les traces de no anar més enllà d’una foto profilàctica per a servar els escrúpols democràtics. Per més que sigui necessari frenar els filibusters que proven de boicotejar el normal funcionament de la cambra –i aquí no hi trobaríem només a VOX-, al Parlament li convé, sobretot, defensar la seva autonomia i és evident que ni els socialistes niels comuns s’afegirien a un pacte d’aquest abast, després d’haver estat bel·ligerants contra la llibertat de debatre-hi i de votar-hi. Per això ERC, Junts i la CUP ja han signat pel seu compte un acord a part sobre aquesta qüestió. Perquè per a combatre el neofeixisme serà molt més útil una línia decidida en la majoria parlamentària i un Consell Executiu disposat a sumar eficàcia i resultats i a no passar per alt cap acció que promogui l’odi, la discriminació ni el retrocés en l’empara legal i social dels drets conquerits i dels drets a consolidar. Perquè res desactiva millor la demagògia i el populisme.

Que la CUP arrisqui més

Etiquetes

, , , , , , , ,

Encara que la CUP ho desmenteixi, si la seva pretensió de presidir el Parlament de Catalunya durant aquest propera legislatura fos certa, seria una bona notícia. S’ha de comprendre que els rumors per la possible presentació d’aquesta condició sobre la taula de negociació del pacte de govern, hagi provocat xerics en alguns sectors independentistes que no han oblidat que els anomenats anti-capitalistes van sepultar Artur Mas a la paperera de la Història i que l’estil romancer que traginen sempre ha dificultat l’articulació d’una majoria sobiranista estable. Així i tot, s’ha de començar a reconèixer que potser no anaven tan errats, a la vista de la trajectòria posterior de l’ex-president i dels antagonismes a la coalició de govern entre ERC i Junts. Sigui com sigui, ara som en una nova fase . Després d’haver viscut una legislatura d’aigües tèbies i de folrar-ho tot amb paper de fumar, a la cambra catalana li convé entrar en un període d’extrems tèrmics que li faci circular la sang a base de dutxes fredes i saunes d’altes temperatures. I la CUP té prou càrrega energètica (i renovable) per fer-ho sense que se li esquerdin els dipòsits. Només falten dos contrapesos més: que Junts sàpiga renunciar a un càrrec institucional a canvi d’un pacte de govern més sòlid i que la CUP no pretengui conformar-se en l’aspecte lúdic de la política (el parlamentarisme) i que també es comprometi a gestionar Departaments del Govern.