Farts de criatures

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Si a Artur Mas, Carles Puigdemont o Joaquim Torra se’ls hagués ocorregut destituir un conseller d’ERC pels gestos de desconfiança o per les punyalades deslleials que n’han explicat en llibres, articles, entrevistes o confidències, el sidral que hauria muntat el partit d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès hauria sortit molt més car de 155 monedes de plata. Però ja se sap que no tothom té la corda de la paciència de la mateixa allargada ni arriba a la maduresa el mateix dia, si és que mai hi arriba, com no sembla que hi hagin arribat els partits independentistes catalans. Tots sabem que les discrepàncies entre ERC i el bloc postconvergent (Junts o PDECAT) hi són des del primer dia que les urnes els van posar l’obligació d’entendre’s en la conducció del procés d’independència, però els ciutadans n’esperàvem una actitud responsable perquè la política és un ofici per a gent adulta i no per a jovenets que no han superat els vicis adolescents de culpar els altres de les seves incapacitats i de no parlar-se per collonades. Qui amb mainada s’acotxa, culcagat es lleva.

Ara venim, Moreno!

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

El president andalús Juan Manuel Moreno Bonilla convida als catalans (rics) a afincar-se a la seva bonica terra per no pagar l’impost de Patrimoni. Deixem per un altre dia el debat sobre l’aplicació d’aquest impost a Catalunya i sobre la imaginació i la capacitat dels gestors públics per descobrir les fonts de finançament que necessita l’administració pública. Però el cert és que les misses han de sortir d’algun lloc. A Catalunya, per exemple, podrien sortir dels 21.000 M€ del dèficit fiscal. O potser de la totalitat del que els catalans paguem a l’Estat per uns serveis que no necessitem per a res i que inclou també la quota de solidaritat amb altres comunitats autònomes. Una quota que ens van imposar fa quaranta anys per impulsar-hi el desenvolupament i que, al cap d’aquests quatre decennis, ja hem pogut comprovar sobradament que només ha servit per afavorir-hi l’aparició de caradures que presumeixen de
no voler deixar de ser espanyols perquè, si no en fossin, no es podrien mantenir. Si que potser vindrem, Moreno, però a cobrar el crèdit.

L’ANC en el punt de mira

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

ERC va prendre la decisió -absolutament orgànica i militant- de no participar en la manifestació del passat l’11-S. Aquest episodi de tensió només és un dels molts que s’han produït entre els republicans i l’Assemblea, que no sabem ben bé quan van començar però si que sabem com s’han anat manifestant. L’actual aparell d’ERC està molt content d’haver-se conegut, orgullós de la seva solidesa orgànica, de l’èxit electoral del partit i de la força política que li proporciona tant a Catalunya com a les Corts espanyoles. I es troba especialment feliç d’haver-ho encertat en el moment històric en què l’hidra convergent s’encongia i es consumia pels efectes de les causes de corrupció que explotaven al seu voltant i per la divisió ideològica provocada per la irrupció de l’independentisme en el seu electorat.

L’ANC no encaixa en les expectatives d’ERC. En les condicions que hem descrit, és perfectament explicable que els republicans, amb una ferma voluntat de consolidar-se com a primera força del catalanisme sobiranista sobre les cendres del seu principal competidor, no accepti cap veu ni cap altra autoritat política per damunt de la seva, sigui o no tranversal i de consens. Aquest rebuig s’ha pogut palpar perfectament en diferents ocasions i en diferents contextos: amb l’actitud reticent amb què va acceptar sumar-se al paraigua de Junts pel Sí, amb la negativa a continuar amb la coalició, amb el buit que ha provat de bastir al voltant del Consell de la República i del president Carles Puigdemont, amb les evasives amb què ha defugit articular una estratègia de consens amb la resta de forces independentistes però, sobretot amb les dosis de desconfiança vers l’ANC que ha anat injectant a bona part dels seus militants i simpatitzants. Ningú pel damunt, cap competència al costat.

La crítica no és una actitud qüestionable en democràcia i ERC ho sap perquè ella mateixa la reivindica, la practica i la viu des de les seves mateixes files. Per tant, no té cap explicació raonable que s’enxarini per les que l’ANC li dispensa, si no és que no té prou arguments per rebatre-les o que distorsiona el seu propòsit d’ignorar l’Assemblea. Les crítiques es poden assimilar si estan fonamentades o rebatre-les si no ho estan, però per arribar a aquí caldria estar oberts al diàleg, al consens i a donar credencials a l’interlocutor sense gelosies, ni temors ni prepotències. I sobretot caldria –cal, indispensablement- mirar-se el procés cap a la independència com una qüestió col·lectiva i ideològicament transversal i no com una franquícia electoralista.

La crisi entre l’ANC i els republicans, però, no s’ha de mirar només des de la posició d’ERC. L’Assemblea va néixer el març del 2011 com a moviment transversal i apartidista, hereva del moviment de les consultes populars sobre la independència celebrades a partir del 2009. En xifres rodones, aplega, prop de 96.000 membres: 46.000 de ple dret i 50.000 simpatitzants o col·laboradors. Per tant no és una força eventual ni escadussera i per aquesta mateixa raó molesten les seves crítiques i les seves amenaces d’intervenir directament en els processos electorals. Artur Mas ha dit, amb tota la raó, que a la independència no s’hi arribarà sense els partits, però també és veritat que no s’hi arribarà sense la implicació de la societat civil. I, probablement, la conciliació entre uns i altres no es produirà fins que l’ANC no s’hi posi amb les dues mans. Amb una, per a protagonitzar una ofensiva decidida i assertiva com a espai de diàleg transversal, per damunt de tots i de tot, i de les tempestes i les hostilitats que s’aixequin al seu voltant i al seu interior. L’Assemblea no té sentit si no hi és tothom. I amb l’altra mà, per activar la seva força popular com a mesura de pressió. Perquè ambdues mans siguin fermes, però, necessiten d’una estructura forta i, ara per ara, el sistema orgànic de l’Assemblea no és ni prou estable ni prou àgil per fer servir amb eficàcia tot el seu potencial i convindria que en fes un examen en profunditat.

Ni rom, ni raca

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

O rom, o raca” es diu en alguns llocs de l’Empordà quan es reclama decidir-se per una cosa o una altra. Com ara reclama l’ANC i altres sectors independentistes que urgeixen reconduir el procés de manera que, d’aquí a un any, es reprengui el que es va ajornar l’octubre del 2017. Tant de bo. Com tant de bo seria que no ens féssim el sord amb l’advertiment del conseller Jaume Giró, quan diu que si es fa tot de la mateixa manera, tornarà a passar el mateix. I perquè això no sigui així -o perquè tinguem respostes preparades si malgrat tot, passa- és imprescindible un “estat major” com el que s’insinua, però potser amb molta menys transparència i visibilitat de la que s’endevina. I una actitud dels partits polítics molt menys sectària i electoralista de la que hem conegut fins ara. La última cosa que ens convé és esparrecar al carrer el que es pugui teixir en les fràgils taules de consens. Trencar el govern, promoure llistes cíviques o continuar festejant el govern espanyol amb pactes improductius, són tres exemples de com caminar contra direcció.

Contra direcció

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Quan el lector llegeixi aquest article, la manifestació de l’11-S serà imminent o ja s’haurà celebrat i tothom voldrà llegir-ne el resultat quantitativament, sobretot els unionistes. Perquè, diguin el que diguin aquells que tenen l’ego més gran que la seva identitat col·lectiva, la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya no s’ha fet mai per fer content cap partit, ni cap govern, ni cap militant de l’abstencionisme ressentit, sinó per mostrar a Espanya i al món que el poble català vol alliberar-se del seu domini. I fer-se veure al carrer és una manera tan clara i evident de mostrar el rebuig a aquesta situació que fins ara sempre ha molestat sobiranament al govern espanyol. Però aquest any també molesta al de Catalunya perquè es fan córrer consignes contra la seva manera de conduir políticament les aspiracions independentistes. Una manera de conduir i d’argumentar contra la mobilització popular que accentua la impressió de ser molt semblant a la d’aquell que anava contra direcció i acusava d’infractors als que li venien de cara.

Víctimes del silenci

Etiquetes

, , , , , , , , ,

No hauria de tenir cap sentit que, al cap de cinc anys de l’atemptat terrorista a les rambles de Barcelona, se’n continuïn organitzant actes commemoratius de caràcter públic. Si se’n fan és perquè encara hi ha qüestions obertes, pendents, que necessiten ser amagades, disfressades o reivindicades. Les víctimes s’hi sumen perquè encara reclamen ajuda de les administracions per apaivagar el dolor i rebutgen que se’ls hi afegeixi un sobrepès angoixant amb incomprensibles dificultats jurídiques i burocràtiques. Les organitzacions cíviques de Catalunya exigeixen que la investigació sobre els fets aclareixi els inquietants interrogants que es mantenen oberts sobre la gènesi del grup que va perpetrar l’atemptat, sobre la relació amb el serveis secrets de l’Estat i sobre el curs del procés judicial contra els autors. I les administracions proven que les mostres protocol·làries de condol i les declaracions oportunistes dels seu governants serveixin per precipitar i espesseir la boira de silenci que es va apoderant del país.

Seny o no-seny

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

L’independentisme  estructural, hipotecat per desconfiances i tendències fratricides des del primer moment, ha acabat accelerant la turbina dels  ajustaments de comptes,  de  les  revenges  i  de  la  competició dialèctica per veure qui s’adjudica més patriotisme i qui penja més etiquetes de traïdor. I amb aquest panorama, tan engrescador i constructiu per cohesionar mobilitzar l’independentisme popular, no només hem arribat a les portes d’un nou 11 de Setembre sinó que hi hem afegit una convocatòria més de mobilització, a tres setmanes vista: la de l’1 d’Octubre. Encara que, a hores d’ara, no sabem ben bé qui anirà a cada una ni quants preferiran limitar el dilema entre platja i muntanya, pel to de les consignes i de l’opinió pública difosa, i pels precedents del cas Borràs, ja s’endevina que cap de les dues servirà per recosir costures sinó per esparracar-les una mica més encara. Cada dia que passa fem tard, però si ningú no es fica en aquest corral d’aviram esverat per posar-hi una mica de seny, de diàleg i de consens, aviat no hi cantarà ni gall ni gallina sinó la guineu. Seny o no-seny, aquesta és la qüestió.

Seguretat i feblesa

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Quan Pedro Sànchez afirma que l’independentisme va de baixa no ho fa pas amb la mateixa seguretat que es treu la corbata per estalviar energía. Si ho diu, és perquè li ho mostren les enquestes; perquè té a la butxaca el suport parlamenrari d’ERC i el seu compromís de renúncia a la unilateralitat; i perquè té l’independentisme fragmentat en l’administració de les seves pròpies misèries i caïnitament dividit. En canvi, quan Pere Aragonès repta el president espanyol a fer un referèndum perquè demostri si hi ha o no hi ha desinflament independentista, no compta amb cap fet, ni cap dada, ni cap actitud que li permetin convertir aquest argument en una eina de pressió. I encara menys quan el dret a l’autodeterminació ha passat de ser les estovalles que havien de vestir la taula de diàleg a ser una teranyina inofensiva entre les potes. I l’amnistia, una imprecisa promesa de desjudicialització que hauria de tenir“uns efectes semblants” -en paraules del mateix Aragonès-, però mai la mateixa força i rotunditat. És a dir: s’acceptarà el perdó a canvi de renunciar al reconeixement.

De mal borràs

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Tant pel que hem sabut de la taula de diàleg d’aquesta setmana com per les circumstàncies polítiques que envolten el cas de la presidenta del Parlament, queda en evidència que, per als partits independentistes, la principal via de continuïtat del procés es basa en el suïcidi. ERC, perquè accepta que les institucions catalanes desisteixin de qualsevol reivindicació política unilateral a canvi de l’almoina que els partits del govern espanyol ens donaran fent suport a un us “no oficial” a les “llengües “regionals” en el Parlament europeu i al Senat i a la nova llei de l’ensenyament en català, malgrat que la darrera paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. De l’amnistia i l’autodeterminació que el president Aragonès branda quan avala la taula de diàleg, ni mu. Junts, perquè ha portat el cas de la presidenta del Parlament a un camí de no retorn posant els seus aliats entre l’espasa d’inhabilitar Borràs i la paret del reglament de la cambra. I la CUP perquè és incapaç d’asserenar i cohesionar res. Tan alt que apuntaven i tan baix que disparen.

A propòsit de Gabriel

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Aquesta setmana, que la rebel i combativa Anna Gabriel ha anat fins a Madrid per posar-se a disposició de la justícia espanyola, ve a tomb recordar que els polítics d’aquest país, que han estat víctimes de la repressió per haver portat el testimoni popular fins al referèndum de l’1-O, tenen tot el dret a dir que ja en tenen prou de sacrificis, que volen endreçar les seves vides personals i que agafin el ciri màrtir els que venen més lleugers i combatius tot darrere. Si fins aquí han arribat, fins aquí els hem d’estar molt agraïts. I no s’hi valen judicis ni prejudicis sobre els fons i les formes de la seva decisió, si aquesta és tan transparent, clara i rotunda com ho és passar de veritat de la palestra a la paperera de la història. No poden esperar la mateixa commiseració, en canvi, aquells que han acceptat els tractes de submissió que els ha imposat l’Estat espanyol però pretenen mantenir-se en els lideratges de l’independentisme com si res hagués passat, perquè les contradiccions els enfonsen a ells i a l’independentisme i fan surar tota mena de dubtes i sospites.