Cadascú a la seva bola

Etiquetes

, , , , , , , ,

La comunitat independentista no militant està venuda des del dia que les organitzacions cíviques van proclamar amb orgull que havia arribat l’hora de la política i van passar el testimoni als partits, els únics que, en teoria, poden traslladar el moviment a les institucions. Tocava fer-ho així, però no ha sortit bé. No han sabut gestionar ni les adversitats ni les oportunitats ni la cooperació recíproca. I tampoc les organitzacions cíviques han estat capaces de convergir i donar un cop de puny sobre la taula: Òmnium no ha volgut sortir de la conciliació entre famílies rivals, l’ANC no ha sabut organitzar-se com a força més enllà de les concentracions i el Consell per la República no acaba d’aterrar dels núvols. Potser tenim massa cercles centrífugs i poca perspectiva global. Potser ens conformem a enrogallar-nos dient bestieses a les xarxes socials. Però el que és cert és que ni els partits estan per un denominador comú i completament inclusiu ni la societat civil està prou estructurada per pressionar-los i/o competir amb ells a les urnes. I així va tot.

El pòsit de Madrid

Etiquetes

, , , , , ,

De la victòria d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de la Comunitat de Madrid ens n’han d’interessar sobretot dues lectures. La primera, de tot el que sigui paradigmàtic, tot allò que ha passat com a explicació dels fenòmens de la política, la comunicació i la sociologia i que poden ser tan aplicables a la regió-capital d’Espanya, com a Catalunya, com a qualsevol altre indret; és a dir: que no és que hagi guanyat la dreta i hagi perdut l’esquerra sinó que ha perdut qui ha estat incapaç de convèncer, d’engrescar, de mobilitzar, de governar o de fer oposició mostrant seguretat i alternativa. I la segona, que el desplaçament ideològic de l’electorat madrileny és anecdòtic: Espanya és Madrid i Madrid és Espanya i, a totes les demarcacions que viuen centrípetament de la capital del regne, l’adscripció ideològica és circumstancial i tomba amb tanta freqüència com canvien els hostes dels seus ministeris i centres de poder. És a dir, en el fons sempre hi ha el mateix pòsit i seria bo que els catalans no ho oblidéssim amb tanta freqüència.

Bateries que no “xispen”

Etiquetes

, , , , , , ,

Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya, aprofita que les aigües de la política baixen revoltades i prova de portar-les cap al molí que políticament més li convé: que hi hagi govern ràpid, diu, que si no la fàbrica de bateries de cotxe es farà a l’Aragó i no a Catalunya. Què deu tenir a veure una cosa amb l’altra? És que el govern actual no governa? És que el nou executiu, que han de formar els mateixos partits que manen ara, ho podrà fer diferent? O, simplement, aquesta afirmació només és una catxa que li serveix per començar a assenyalar culpables, a l’espera que culmini una nova operació orquestrada en el marc de l’ofensiva contra Catalunya? Què es pensa, Pacheco, que ens mamem el dit? Que no tenim la vista prou llarga per veure els voltors que es llencen sobre nostre des de les talaies de l’Estat i des dels campanars de les autonomies per rapinyar tot el que puguin i fer-nos ajupir el cap de necessitat? Sí, a Catalunya fan falta bateries. I als sindicats també, que la crisi econòmica arranca just amb la seva rendició sota els bigotis untats de l’Aznar.

Signatures supèrflues

Etiquetes

, , , , ,

La personalitat de la signatura grafològica va perdent presència i caràcter a causa dels documents i de les identitats digitals i amb la proliferació de la comunicació a través de diferents aplicacions per a Internet. Però si en aquesta devaluació hi té alguna cosa a veure l’efecte de la tecnologia, també hi té molt de pes l’evolució de la conducta humana, que sembla avançar de forma imparable cap a la banalització del compromís i de la responsabilitat que representa estampar la rúbrica sobre qualsevol superfície. Per això, si d’una cosa hem d’estar contents d’aquesta setmana de Sant Jordi, és que encara no s’hagi arribat a cap acord d’investidura entre ERC i Junts i que l’assoliment del pacte no ens aparegui emmarcat enmig d’aquesta campanya irracional de signatures supèrflues i compulsives, que els escriptors d’ofici, els d’oportunitat i fins i tot els robots, barrejats expressament com qui vol amagar el sègol enmig del blat, reparteixen a tort i a dret sense cap més emoció que la que se sent quan es gargoteja el rebut del transportista. Esperarem un escenari menys devaluat.

Si a la ministra li cou…

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Més enllà de la satisfacció de veure com li rosega el sistema nerviós, és bo que la ministra espanyola d’Afers Exteriors, Arancha González Laya, s’hagi sentit ofesa perquè una periodista de la televisió estoniana li hagi comparat la repressió contra els dissidents russos amb la dels independentistes catalans. Primer, perquè quan se t’encén la cua, és que la tens de palla i no la pots anar passejant pel món com si fossis un paó reial de la democràcia quan no ets més que un poll desplomat per les lloques que sempre han manat al teu galliner. I després perquè aquest fet –sumat al degoteig de situacions similars que viu el cos diplomàtic espanyol a molts punts del món- demostra que la difusió internacional del conflicte polític entre Catalunya i Espanya és una via enormement útil per mantenir-lo viu sobre la taula dels conflictes oberts a l’Europa actual. I, finalment, perquè potser algú també s’adonarà que, més enllà d’assegurar una simple mecànica governamental autonomista per a la propera legislatura, també és necessari estabilitzar l’estratègia independentista amb horitzons més amplis.

Baralles de galls

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.

Contra el mareig

Etiquetes

, , , , , , , ,

Jo també sóc dels que estem segurs que l’acord de govern arribarà quan els tractes entre els aspirants a formar-lo siguin més madurs i concrets, perquè la necessitat i la voluntat només els porten a aquest punt. El que no sé és si, mentrestant, aguantarem les basques, davant les barbaritats que deixen anar des de les respectives trinxeres. Llegim i sentim, aquests dies, desqualificacions mútues, desprestigis respectius i disbarats de l’alçada d’un campanar, dictats per la sobrecàrrega biliar acumulada per les tensions entre els partits. Sobre els interessos partidistes d’ERC, de Junts, de Pere Aragonès, de Carles Puigdemont i del Consell per la República. Sobre les preteses urgències d’uns i d’altres. I no només gitades des de la visceralitat de les xarxes, sinó també des de la pretesa capacitat analítica d’algunes tribunes d’opinió, que semblen ocupades per sicaris de la zitzània o per aspirants a càrrecs a l’estructura del futur govern. Prenguem-nos tots alguna cosa. Uns contra el vertigen de les urgències i els altres contra el oïts que ens provoca tanta histèria.

“Pactus interruptus”

Etiquetes

, , , ,

Els pactes són negre sobre blanc. Un marc, unes condicions i uns compromisos de les parts. Lletra escrita i rúbrica. I la resta, collonades. Vols gallinacis. Discursos de cafè. La investidura de Pere Aragonès és on és per culpa de les presses, que sovint fan agafar dreceres que són laberints. No es pot aspirar a consolidar un pacte de govern a tres bandes, ni un executiu, partint d’un pre-acord entre ERC i la CUP i condicionant la posició de Junts, que és essencial per a l’equació. Primer, perquè no se sap mai del cert de quin peu calcen o coixegen les onze organitzacions que formen el trencaclosques cupaire, funambulistes avesats entre la pressió i el distanciament institucional. I després, perquè un acord parcial només és un document de treball a la recerca de més consens. I fer-lo públic a bombo i platerets denota una prepotència inassumible o l’errònia convicció que el tercer té una urgència més notòria que el que ha de formar el govern. Per fer un pacte de legislatura, les tres formacions que diuen que ho volen hi han de posar més eficiència, més humilitat, més modèstia i més generositat (per al país). Falta saber baixar del burro i no voler pujar a cavall dels altres.

Pel davant i pel darrere

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Si algú dubtava encara que Pedro Sánchez forma part de la selecció olímpica de tafurs de la política espanyola, amb aquest re-invent de la comissió bilateral s’acaba d’apropiar del podi per a ell tot sol. Bilateral, diu. Bilateral vol dir pels dos costats: per la galta esquerra i per la dreta. O pel davant i pel darrere. I en Pere Aragonès encara cau en el parany de la cortesia diplomàtica per dir que s’hi posaran de seguida que els llepafils dels negociadors deixin de tocar els oremus estirant i arronsant el pacte de govern que retarda la seva ascensió a la Presidència. Ni acumulant tota la paciència universal atresorada des del profeta Jacob es pot arribar a creure que ni el PSOE ni cap altre partit espanyol tingui la voluntat de pactar res amb Catalunya. Remetem-nos a l’indult, a l’amnistia, a la situació dels presos polítics i els exiliats i a la causa general contra l’independentisme que aquesta setmana tambéh a inclòs la darrera mesa del Parlament. Que un orador disfressat d’enfant terrible, per més rufià que sigui, els digui que la democràcia espanyola és una barraca, només serveix per cremar palla. Els vots dels partits independentistes a les Corts espanyoles s’han de vendre molt més cars que les ofrenes a Maria que ara s’hi porten en processó.

Afer europeu, no espanyol

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Els agradi o no al govern espanyol i als partits del dogmatisme constitucionalista, la qüestió de Catalunya i la dels polítics catalans presos i exiliats ja no és un afer intern del seu Estat. A tot Europa provoca curiositat veure com ciutadans d’una nacionalitat històrica, integrats en un col·lectiu ideològicament ampli, és reprimit i perseguit per promoure democràticament l’exercici de l’autodeterminació. Sobta comprovar com els tres poders de l’Estat espanyol –mai separats i sempre interseccionats entre ells i fins i tot amb altres poders menys institucionals-, es fan venir bé l’immaterial esperit de les lleis i l’immobilisme post-franquista per privar els dirigents independentistes de la seva llibertat i, fins i tot, dels seus drets com a presos. I encara crida més l’atenció que alguns d’aquests dirigents decideixin exiliar-se per seguir defensant democràticament, des de les institucions europees, una proposta política reprimida a les institucions espanyoles. Defugint l’arbitrarietat jurídica que hi impera allí, però posant-se en mans i a l’empara del dret internacional europeu i, més específicament, del dret dels països d’acollida.

I, finalment, alarma comprovar que l’actitud oficial d’Espanya consisteix a pressionar políticament i diplomàticament les autoritats d’aquests països i a desacreditar la independència de llurs tribunals quan dictaminen que la legislació espanyola no és homologable amb la que ells administren i que els polítics exiliats no disposen de prou garanties per ser jutjats a Espanya. Tota això fa feix i, malgrat que ara s’hagi perdut un suplicatori forçat pels compromisos diplomàtics, el 36 per cent del Parlament Europeu ja ha deixat constància que la lupa europea sobrevola Espanya