Que la CUP arrisqui més

Etiquetes

, , , , , , , ,

Encara que la CUP ho desmenteixi, si la seva pretensió de presidir el Parlament de Catalunya durant aquest propera legislatura fos certa, seria una bona notícia. S’ha de comprendre que els rumors per la possible presentació d’aquesta condició sobre la taula de negociació del pacte de govern, hagi provocat xerics en alguns sectors independentistes que no han oblidat que els anomenats anti-capitalistes van sepultar Artur Mas a la paperera de la Història i que l’estil romancer que traginen sempre ha dificultat l’articulació d’una majoria sobiranista estable. Així i tot, s’ha de començar a reconèixer que potser no anaven tan errats, a la vista de la trajectòria posterior de l’ex-president i dels antagonismes a la coalició de govern entre ERC i Junts. Sigui com sigui, ara som en una nova fase . Després d’haver viscut una legislatura d’aigües tèbies i de folrar-ho tot amb paper de fumar, a la cambra catalana li convé entrar en un període d’extrems tèrmics que li faci circular la sang a base de dutxes fredes i saunes d’altes temperatures. I la CUP té prou càrrega energètica (i renovable) per fer-ho sense que se li esquerdin els dipòsits. Només falten dos contrapesos més: que Junts sàpiga renunciar a un càrrec institucional a canvi d’un pacte de govern més sòlid i que la CUP no pretengui conformar-se en l’aspecte lúdic de la política (el parlamentarisme) i que també es comprometi a gestionar Departaments del Govern.

Interior per la CUP o ECP

Etiquetes

, , , , , , , ,

Ja que la majoria parlamentària que ERC proposa és la de la via àmplia i ja que tant la CUP com ECP s’han declarat disposats a la coresponsabilitat, una d’aquestes dues formacions s’hauria de fer càrrec de la conselleria d’Interior. Si es manté en mans de partits avesats a la gestió de govern, com Junts o ERC, és fàcil augurar que hi haurà pocs canvis en la manera de procedir dels Mossos. I com que aquestes dues organitzacions d’esquerres no es cansen de dir i repetir que és urgent que n’hi hagi, de canvis, què pot ser millor que dedicar la seva energia de nouvinguts a posar-los en pràctica? Ens convé tenir una policia que sigui eficient sense lesionar els valors democràtics i aquestes dues formacions duen al cim una càrrega tan enorme de crítiques i de propostes, que els convé descarregar-les. Com els convé demostrar que poden afrontar qualsevol repte de govern sense haver de donar excuses com que no es poden asseure en un mateix executiu que determinats líders o partits, que és una manera de no voler reconèixer que s’estan fent caqueta.

I ara què, independentistes?

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Sigui qui sigui que aconsegueixi formar govern després d’aquest 14-F, haurà de fer-se càrrec d’un país doblement ofegat: d’una banda, per l’espoli econòmic i el domini político-jurídic de l’Estat espanyol i, per l’altra, per la llarga i arrelada crisi econòmica que la pandèmia ha accentuat. Redreçar aquesta situació serà dur i difícil perquè les institucions catalanes estan condemnades a aprimar-se fins a semblar una Diputació. Tant si la nova majoria la lidera el PSC -perquè ho porta al seu ADN-, com si ho fan els partits independentistes, perquè l’Estat no renunciarà a l’ofegament ni a la repressió. Per això, el moviment independentista hauria de tenir clar que no pot dependre ni de la política institucional –que prou feina tindrà- ni de la dels partits, que ja han demostrat que no veuen més enllà del seu melic. S’imposa la necessitat de reconstruir-lo, de rejuntar-lo, de re-amassar-lo des de la transversalitat cívica. I ara és el moment de fer el pas o de deixar que els gerros d’aigua freda que baixen de les tensions partidistes l’acabin fonent com un sucre.

El retrat del 132è President(a)

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Retrats dels candidats al cartells electorals del 14-F. Portada de La República del 30/01/2021. Autor: Florent Morante.

Més o menys d’aquí a una setmana estarem comptant vots. I ara, quan encara estem escurant enquestes, ja ens podem anar imaginant quin serà el proper retrat que penjarà a la galeria de Presidents de la Generalitat. Ja podem comptar que no hi haurà ni el d’institutriu delatora que revela Jèssica Albiach, ni molt menys els del barrufet rondinaire de Carlos Carrizosa, el de la indecisa ambivalent Dolors Sabater, el de l’emoticona firaire d’Alejandro Fernández, ni el de l’ultramontà i ultramarí Ignacio Garriga. Serà el d’escolanet autosatisfet que li han fet a Salvador Illa? O el de secundari de luxe, de Pere Aragonès? O el d’estudiant a l’ombra, de Laura Borràs? Els números canten i les declaracions també. Si tothom fa el que ha dit que faria, el del candidat del PSC només hi podrà ser sumant unionistes i el de la candidata de Junts, sumant independentistes, com ERC, que, a més a més, també es pot trobar sumant tripartit encara que no el demani. Tàctica Colau, per entendre’ns. Les possibilitats són comptades però les sorpreses encara no.

Líders o prestidigitadors?

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Si ens trobem a les pàgines d’aquest setmanari (La República) és que devem compartir una concepció republicana de la societat i una ambició sobiranista per al nostre país. Doncs va: no maregem més la perdiu i no perdem el temps mirant d’atrapar merdes voladores com aquest estúpid debat sobre l’assistència als mítings. i sobre el dret constitucional a la participació política. Tots sabem que el que ara mateix ens urgeix és sortir d’aquest laberint pervers de la Covid-19, que entortolliga carrerons de l’economia i de la salut fins a fer-nos-els intransitables. La llarga crisi econòmica, que la pandèmia va accentuant, amenaça de deixar Catalunya en un erm i, al cap d’un any, res indica que sapiguem com posar-nos-hi ni com evitar que la inoperància espanyola contribueixi a rebentar el dic. És en les situacions de crisi quan els líders demostren si són capaços de comportar-se com a tals per a aglutinar, o com a superflus prestidigitadors als que tot se’ls esfuma entre els dits buits. Veiem doncs què tenim al davant. Com a republicans i com a catalans.

Democràcies orgàniques

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

Els líders independentistes empresonats ho són per la seva condició política i els que estan exiliats ho són per la mateixa causa. Tothom pot arribar a aquesta conclusió sense cap dificultat si analitza desacomplexadament els esdeveniments que els han portat fins a aquesta situació. De la mateixa manera que pot comprovar que, malgrat que Espanya es considera una democràcia consolidada, l’única consolidació que pot acreditar és l’immobilisme petri d’un règim polític condicionat pel franquisme supervivent. Un règim heretat i apropiat per una elit piramidal intocable que controla les estructures de l’Estat (forces armades, judicatura i oligarquia econòmica), que s’encastella en la indivisibilitat del territori i que se serveix d’una legislació inaccessible, blindada per la Constitució. Amb vassallatge vil d’ una classe política que aspira més a ingressar en aquesta elit que en la relació de servidors del poble al que han enganyat. Com en una democràcia orgànica.
Democràcia i democràcia orgànica. Una veritable democràcia s’acredita quan els seus ciutadans tenen mitjans i oportunitats per prendre decisions i delegar-les als seus representants perquè ordenin, regulin, o modifiquin qualsevol dels aspectes que configuren el seu hàbitat social. De baix a dalt, però. Perquè de sistemes de participació el franquisme ja en tenia: votaven aquells en qui el règim podia confiar la seva supervivència. Més o menys com ara. Mentre des dels seus castells ens asseguren que a Espanya es pot parlar de tot, es persegueix aquells que també volen qüestionar el seu domini de l’Estat. I quan se’ls planteja debatre-ho en un marc democràtic asseguren que és la Constitució la que la legitima i no la ciutadania. Com en una democràcia orgànica.
Repressió, exiliats, presos polítics. A Catalunya han portat els líders socials i part d’un govern democràtic a la presó i la resta a l’exili, per entossudir-se a contradir aquesta visió oficial de la democràcia. Han assenyalat processalment prop de 3.000 persones i amenacen amb càstigs de presó, de multes i d’inhabilitacions una llarga cua de candidats a reu que encara no se sap on acaba. Adulteren els processos electorals fixant-ne judicialment els calendaris, culpabilitzen candidats independentistes o càrrecs públics democràticament escollits i manipulen les atribucions estatutàries del Parlament de Catalunya coaccionant-hi els debats i practicant-hi el filibusterisme parlamentari a través dels diputats afins al seu domini. Com en una democràcia orgànica.
Europa ens mira (desenfocada). Res de tot això ni cap de les contradiccions del sistema polític espanyol no passen desapercebudes a l’Europa comunitària ni als estats que en formen part. Tenen informació detallada i abundant sobre la deficient gestió de l’economia, sobre l’exagerada articulació institucional, sobre la instrumentalització de la justícia i la policia al servei de les elits polítiques i socials, sobre la corrupció que corre com una anguila des de la Casa Reial fins al darrer despatx i, naturalment, sobre com un conflicte com el de Catalunya es pretén resoldre des de la repressió. Però els ulls amb què Europa ens mira no li permeten obtenir una visió nítida i àmplia. L’ull de la justícia està més habituada a l’anàlisi fred dels conflictes que se li sotmeten, com s’ha comprovat amb les demandes d’extradició dels exiliats catalans presentades a Alemanya, Bèlgica i Escòcia i com s’espera trobar en el TSJUE. Però l’ull de les institucions polítiques estatals i comunitàries està més dominat per l’esclerosi de les relacions internacionals, de les aliances subjectes a la convergència d’interessos político-econòmics que per a posar en pràctica una escrupulosa representació democràtica dels electors. Com en una democràcia orgànica.
Ens queda, això sí, l’esperança, el repte, que la constància i la determinació de l’independentisme català sobrevisqui al terratrèmol que la idiosincràsia substancial d’Espanya provocarà tard o d’hora en el context europeu. La crisi política i econòmica derivada de la Covid té tots els indicis d’obrir el terra sota els peus dels que sostenen la ficció política i econòmica de l’Estat espanyol i de deixar els seus relats de democràcia orgànica penjats de l’aire.

Tubers i youtubers

Etiquetes

, , , ,

Quan ets ciutadà d’un país que té un sistema fiscal corrent, mínimament exigent, i decideixes canviar el teu domicili cap a Andorra sense que l’amor o la feina t’hi hagin dut, és ben clar que el que vols és que no et retallin el feix de bitllets que van a la teva butxaca. I això és el que haurien de reconèixer sense escarafalls aquesta colla d’influenciadors mediàtics que justifiquen la seva emigració fiscal a les valls del Pirineu amb tantes fantasies argumentals com les que adornen les seves activitats digitals. Com també haurien de reconèixer que la poca educació que han estat capaços d’aprofitar forma part de l’herència que han rebut per poder fer-se com són. Juntament amb altres serveis públics que s’han posat al seu abast, gratuïtament o a preu de parrac, gràcies als impostos que els altres sí que paguem. Potser és molt enrollat això de ser un influenciador de les xarxes amb milers de seguidors, però no queda gaire bé fotre’ls pels morros que no són res més que tubers (tubercles) que engreixen youtubers.

Amb els pixats al ventre

Etiquetes

, , , , ,

Va, d’acord: ajornem les eleccions perquè en tot un any –en què han coincidit el clima preelectoral i la pandèmia– no hem tingut temps d’organitzar cap sistema de vot a distància ni anticipat, ni d’augmentar la seguretat dels electors repensant els mecanismes i els circuits i multiplicant el nombre de meses i de col·legis electorals. Però, un moment: els que ara s’emparen en la seva pròpia imprevisió per evitar que fem cua per anar a votar, no són els mateixos que han eixamplat la màniga durant la campanya comercial de Nadal perquè poguéssim anar a fer cua als carrers de botigues i als centres comercials? Ah, sí, és veritat: els índexs de contagis de llavors no eren els mateixos que ara, malgrat que les advertències dels experts en prediccions científiques i en epidemiologia no han canviat mai en tot aquest temps. Però ara sí, va, fem-los cas i acusem els partidaris d’anar a votar el 14-F de ser uns temeraris i uns insolidaris que només pensen en els seus interessos, i no persones assenyades com el nostre Govern, que sap com fer cas a tothom i a ningú alhora.

El vot anticipat té mal correu

Etiquetes

, , , , ,

Potser aquesta setmana quedarà una mica malament que ho diguem, però els catalans compartim amb els seguidors de l’Oncle Donald la desconfiança en el vot per correu. Com que la pandèmia dificultarà votar amb normalitat el proper 14-F, l’administració fomenta el vot anticipat per mirar de garantir la participació de tothom. Però, ja tenim prou mesures legals i logístiques que permetin oblidar-nos de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per a evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar la majoria parlamentària a la cambra nacional, potser no serà gaire recomanable fer-lo servir fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. D’això se’n diuen garanties. La resta, foc d’encenalls i fum.

Quan ens vacunarem i qui ho farà?

Etiquetes

, , , ,

Ara que les vacunes contra el Covid-19 emboliquen d’esperança el regal principal que tothom ha demanat als Tres Reis de l’Orient, els catalans independentistes ens preguntem amb quin paper ens vindrà embolicat el regal que fa tres anys que demanem i que, de moment, només ens ha portat més garrotades que al tió i, com més temps passa, més símptomes de malestar de difícil pronòstic. Ens ha agafat una caparrassa tossuda i obtusa; el melic ens ha crescut desmesuradament fins a fagocitar la resta del cos; hem perdut el gust per l’acció; l’olfacte ha desaparegut o ens enganya quan es tracta d’ensumar el vent de ponent i ens falta l’aire quan provem de fer pinya amb els que abans ens aveníem tant. I, per acabar-ho d’arreglar, encara no sabem si és millor vacunar-nos ara per recuperar el delit i tenir forces per anar a votar el 14-F, si confiar que el resultat electoral acabi essent l’antídot que ens ha d’immunitzar contra aquest virus que té espores de rendició, o si, en realitat és una vacuna que també s’ha de prendre en dues dosis.