Aniversari Feli(p)ç

Etiquetes

, , , , ,

D’aquí dues setmanes, el dia 28 d’abril, La República fa un any. El setmanari en el que es publica originalment aquest article, no la catalana, que és als llimbs. Ni tampoc l’espanyola, que tot just és un sospir als llavis, encara que aquest finíssim ble sembla que ha estat prou intens com per arribar a bufar-li les orelles a Felip VIè. O així ho hem entès a través de les paraules de David Jiménez, exdirector del diari El Mundo, que publica El director també en aquestes dates properes a la festa del llibre, Sant Jordi a Catalunya. Jiménez explica que el rei li va confessar que, si la majoria d’espanyols no el volia, no tindria cap problema a renunciar al tro i dedicar-se a una altra cosa. Al·leluia! El rei no és borni! Ni sord del tot. Oh, quina il·lusió ens faria que el monarca espanyol obrís les portes a la III República coincidint amb el nostre primer aniversari! No pas perquè això culmini les nostres aspiracions separatistes, sinó perquè ens proporcionaria una campanya de màrqueting que ens faria desdir de totes les malpensades que li hem dedicat i que mai li podríem agrair prou. S’imaginen? Podríem titular: “La República fa un any, i Felip VIè l’ha descobert avui!”

Anuncis

L’ombra d’Artur Mas

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

MartaPascal i Artur Mas durant un consell nacional del PDECat. Foto: Oriol Duran / El Punt Avui.

MartaPascal i Artur Mas durant un consell nacional del PDECat. Foto: Oriol Duran / El Punt Avui.

Marta Pascal no està disposada a acceptar que ningú l’enviï al marge de la vida política i apunta que potser caldrà fundar un altre partit per a reivindicar un sobiranisme més moderat. Des del puigdemontisme se li ha dit que no faci nosa i que poca fortuna li espera promovent una reedició del peix al cove quan la majoria de catalans mira cap a la plena sobirania. Es pot estar d’acord o no amb l’ex-coordinadora del PDECat, però no es pot dir que la seva idea estigui mancada de base perquè una de les incògnites més rellevants de la vida política catalana és què acabarà passant amb l’àmplia militància ex-convergent.
Continua llegint

L’ANC potser ha fet tard

Etiquetes

, , , , , , , ,

La renovada proposta de l’ANC d’avançar cap a la proclamació de la independència per la via unilateral, tant si plou com si trona, m’ha fet pensar en el partit del Barça al camp del Vila-real, aquest passat dimarts. L’eficàcia golejadora de la davantera blaugrana no va ser un valor suficient per a obtenir la victòria perquè el joc defensiu de l’equip va fer aigües. És el que té jugar a la babalà, confiant que la vàlua objectiva (i nominal) dels integrants de l’equip resoldrà el partit com per art d’encantament.
De la mateixa manera, els membres de l’independentisme català confien cegament en la justícia de la causa però van cadascú al seu aire, no es refien gens els uns dels altres i encara menys de qui pretén fer d’equip tècnic. La principal diferència entre el futbol i la política sobiranista és que en aquesta no hi ha jerarquia i un mal rumb de l’equip és més difícil de reconduir. Ja fa temps, l’ANC es va reservar el paper d’encarregat de material i ara que vol fer d’entrenador, potser ja ha fet tard.

Mancances democràtiques

Etiquetes

, , , , , , , ,

Il·lustració per a una campanya d'Òmnium.

Il·lustració per a una campanya d’Òmnium.

La dotació qualitativa de la democràcia que tenim és considerablement baixa. Ho és perquè les institucions públiques, que haurien de ser el resultat d’exercir-la i un instrument al servei de tots, són en realitat corporacions presoneres d’unes elits que no dubten a frenar, maltractar o eliminar drets de la ciutadania si aquests posen en perill el seu domini. En aquest calaix li podem posar gairebé tot: l’habitatge, el treball, la sanitat i l’educació públiques, el dret a l’autodeterminació o qualsevol altra prioritat o reivindicació que pugui sortir de la demanda popular.
Continua llegint

La gana els fa perdre la vergonya

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

En el judici contra els presos polítics, l’advocacia de l’Estat, la fiscalia i el mateix tribunal actuen com si fossin galta-grossos davant d’un bufet lliure: la gana els fa perdre la vergonya. Ho hem vist quan van acceptar que un partit feixista actuï com acusació particular, amb la denegació de testimonis de la defensa, amb l’arbitratge contradictori del jutge Marchena, amb una sensibilitat desigual vers els indicis de falsos testimonis i amb la inducció de respostes cap els testimonis de l’acusació.
També hi podem afegir una altra decisió arbitrària: la de limitar la visió dels vídeos a la fase d’examen de les proves i no permetre que contrastin al moment la veracitat de les declaracions d’alguns testimonis de l’acusació. Per més raons procedimentals que es puguin argumentar, el judici és públic, té una notable connotació mediàtica per la mateixa causa i perquè es retransmet en directe. I tot sembla articulat a fi que res destorbi el relat, meticulosament confegit, que ha d’amarar l’opinió pública perquè tot encaixi.

Catalunya, capital Madrid

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

A falta dels recomptes de les diferents capes de caps que aquest dissabte es manifesten al passeig del Prado de Madrid, el desembarcament del sobiranisme a la capital espanyola no significa només una acció de denúncia de la repressió contra l’independentisme català. És també l’exportació –o si voleu, la comunió- del republicanisme: la lluita pel dret a decidir des de la manifestació estrictament més individual fins a l’expressió més rotundament col·lectiva.
Hi som els catalans, però també els representants d’altres indrets que formen part d’aquest trencaclosques territorial, secularment mal engiponat per les classes dominants d’una cort disfressada d’Estat. I hi som per dir que n’estem tips. Nosaltres en volem marxar perquè ja sabem que la romeguera de l’absolutisme mai no acaba d’assecar-se del tot i es torna a enfilar de pressa. D’altres confien a fer-ne una planta decorativa. Però tots apuntem aquest règim del 1978, encapçalat per una monarquia que no permet que els representants del poble l’examinin.

Llistes de sobretaula

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Situar els presos polítics i els exiliats a la capçalera de les llistes electorals dels comicis espanyols, municipals i europeus es pot considerar una decisió lògica i encomiable perquè té la finalitat de reivindicar la innocència dels processats, de defensar-ne la dignitat i de revalidar-ne la capacitat política.

Per tant, el que crida l’atenció no és la presència d’Oriol Junqueras, de Carles Puigdemont, de Josep Rull o de Lluís Puig –per exemple- en la contesa electoral, sinó observar com, en la confecció de les llistes, els criteris de màrqueting s’apliquen amb un predomini més notable que no pas els d’eficiència o, fins i tot, que els de democràcia.
Així ho indica, per exemple, el debut de diversos familiars dels presos polítics en les candidatures per a exercir la política institucional amb el propòsit que tinguin, sobretot, una funció instrumental, exactament igual que alguns noms de notables també convertits en candidats. O la sostracció de diputats i diputades del Parlament de Catalunya o de conselleries del govern de la Generalitat, com si l’acreditada eficiència de perfils professionals i polítics com els d’Elsa Artadi i Laura Borràs fossin sobrers en una administració que intenta treure’s del cim l’ensopiment, i fer República amb els millors ja hagués esdevingut una utopia.
Algú deu pensar que l’anomenada “nova manera de fer política” que els ciutadans reclamem i impulsem es limita a renovar candidatures canviant els cromos de lloc des d’un tauler de sobretaula. Continua llegint

El judici, instrument polític

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Muntatge sobre una fotografia de Joan Sabater / El Punt Avui.

L’ex-delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, en un muntatge sobre una fotografia de Joan Sabater / El Punt Avui.

De la mateixa manera que els periodistes sense principis s’arrapen a la convicció que la realitat no ha d’espatllar mai un bon titular, els servidors de l’Estat espanyol consideren que la realitat tampoc ha de posar en risc la unitat nacional. Tergiversaran els fets i mentiran tant com faci falta si la seva causa ho requereix, com en aquest judici del Tribunal Suprem. Les seves inconcrecions, subjectivitats, prejudicis, falsos testimonis i mentides volen influir perquè es condemni els acusats en aquest procés i fer que això sigui un precedent per als que insten altres tribunals. Però, sobretot, pretenen el relat d’una Catalunya ingovernable, víctima d’un càncer incurable que es diu independentisme, amb metàstasi voraç a les institucions, els serveis públics i les entitats de mobilització civil. Un pretext indispensable per a fer recular el model autonòmic, re-centralitzar la gestió pública i cohesionar l’estat sota una sola doctrina nacional. No compten, però, que la realitat sempre supera la ficció.

Que el judici no ens tapi la bruíxola

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Un dels punts comuns de la defensa dels presos polítics catalans és assegurar que van donar curs a una demanda popular, materialitzada democràticament mitjançant unes eleccions i una majoria parlamentària, i que la van sotmetre a estratègies polítiques per portar-la a terme per la via del pacte. Estrictament, el procés podria quedar resumit d’aquesta manera.
Però, també d’una manera estricta, s’ha de recordar que aquest mandat popular no és un simple encàrrec prospectiu sinó una brúixola precisa cap a la independència de Catalunya, amb pactes o sense. Així ho van determinar les eleccions del 2015, el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i les eleccions del 27 de desembre posterior, aquests dos darrers amb efectes encara vigents.
Per tant, per més que el judici obert al Tribunal Suprem reclami justament la nostra atenció i per més que les exposicions dels encausats sobresurtin de forma brillant per damunt de la pobresa de les acusacions, convé no oblidar que només som en un replà d’una llarga escala sense ascensor.

La “vidorra” d’Arrimadas

Etiquetes

, , , , ,

Inés Arrimadas mostra un cartell amb el número 155 des del seu escó al Parlament de Catalunya. Foto El Punt Avui.

Inés Arrimadas mostra un cartell amb el número 155 des del seu escó al Parlament de Catalunya. Foto El Punt Avui.

De la llengua desfrenada i viperina d’Inés Arrimadas en surten bajanades i insults amb tanta facilitat que aquesta verborrea només es pot explicar si el seu cervell funciona com una coctelera, agitant i combinant un vocabulari agre, profundament limitat i, per tant, repetitiu.

No ha de sorprendre, doncs, que els afectats es defensin fent servir adjectius i comparacions que s’extreuen d’entre els dimonis que habiten a l’interior de cadascú, potser no sempre del tot homologables però, de ben segur, descriptius del dany causat.
Continua llegint