Seguretat i feblesa

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Quan Pedro Sànchez afirma que l’independentisme va de baixa no ho fa pas amb la mateixa seguretat que es treu la corbata per estalviar energía. Si ho diu, és perquè li ho mostren les enquestes; perquè té a la butxaca el suport parlamenrari d’ERC i el seu compromís de renúncia a la unilateralitat; i perquè té l’independentisme fragmentat en l’administració de les seves pròpies misèries i caïnitament dividit. En canvi, quan Pere Aragonès repta el president espanyol a fer un referèndum perquè demostri si hi ha o no hi ha desinflament independentista, no compta amb cap fet, ni cap dada, ni cap actitud que li permetin convertir aquest argument en una eina de pressió. I encara menys quan el dret a l’autodeterminació ha passat de ser les estovalles que havien de vestir la taula de diàleg a ser una teranyina inofensiva entre les potes. I l’amnistia, una imprecisa promesa de desjudicialització que hauria de tenir“uns efectes semblants” -en paraules del mateix Aragonès-, però mai la mateixa força i rotunditat. És a dir: s’acceptarà el perdó a canvi de renunciar al reconeixement.

De mal borràs

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Tant pel que hem sabut de la taula de diàleg d’aquesta setmana com per les circumstàncies polítiques que envolten el cas de la presidenta del Parlament, queda en evidència que, per als partits independentistes, la principal via de continuïtat del procés es basa en el suïcidi. ERC, perquè accepta que les institucions catalanes desisteixin de qualsevol reivindicació política unilateral a canvi de l’almoina que els partits del govern espanyol ens donaran fent suport a un us “no oficial” a les “llengües “regionals” en el Parlament europeu i al Senat i a la nova llei de l’ensenyament en català, malgrat que la darrera paraula la tindrà el Tribunal Constitucional. De l’amnistia i l’autodeterminació que el president Aragonès branda quan avala la taula de diàleg, ni mu. Junts, perquè ha portat el cas de la presidenta del Parlament a un camí de no retorn posant els seus aliats entre l’espasa d’inhabilitar Borràs i la paret del reglament de la cambra. I la CUP perquè és incapaç d’asserenar i cohesionar res. Tan alt que apuntaven i tan baix que disparen.

A propòsit de Gabriel

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Aquesta setmana, que la rebel i combativa Anna Gabriel ha anat fins a Madrid per posar-se a disposició de la justícia espanyola, ve a tomb recordar que els polítics d’aquest país, que han estat víctimes de la repressió per haver portat el testimoni popular fins al referèndum de l’1-O, tenen tot el dret a dir que ja en tenen prou de sacrificis, que volen endreçar les seves vides personals i que agafin el ciri màrtir els que venen més lleugers i combatius tot darrere. Si fins aquí han arribat, fins aquí els hem d’estar molt agraïts. I no s’hi valen judicis ni prejudicis sobre els fons i les formes de la seva decisió, si aquesta és tan transparent, clara i rotunda com ho és passar de veritat de la palestra a la paperera de la història. No poden esperar la mateixa commiseració, en canvi, aquells que han acceptat els tractes de submissió que els ha imposat l’Estat espanyol però pretenen mantenir-se en els lideratges de l’independentisme com si res hagués passat, perquè les contradiccions els enfonsen a ells i a l’independentisme i fan surar tota mena de dubtes i sospites.

Ui, si, l’esquerra…

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Amb la insuportable xafogor que fa aquesta setmana, només ens faltava que els mitjans d’informació fessin titulars suats dient que el govern espanyol ha fet un tomb a l’esquerra. És veritat que gravar els beneficis extraordinaris de la banca i de les companyies energètiques i bonificar el preu del transport públic són mesures allunyades del conservadorisme i ja se n’han encarregat la Borsa i la CEOE de remarcar-ho. Però una política veritablement d’esquerres no consisteix a posar pedaços als efectes negatius del sistema polític i econòmic sinó a subjugar-lo al progrés dels ciutadans. Per exemple, regulant la producció i la distribució de l’energia, com el bé estratègic que és per al desenvolupament econòmic i per al progrés social. O recuperant els fons de rescat que en el seu moment es van destinar a sanejar la banca. O bastint un transport públic àgil, funcional i efectiu, allunyat de les macroestructures. O no corrompent les regles de la democràcia batejant de diàleg una compravenda de silencis i renúncies.

Parlament o bastió?

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

De moment, la mesa del Parlament manté la defensa del vot delegat del diputat electe Lluís Puig i falta veure què farà davant la resistència de Laura Borràs a abandonar el càrrec pel procediment judicial que té obert. Aquestes dues qüestions no són inconnexes perquè provenen de l’ofensiva que els poders de l’Estat mantenen contra els càrrecs independentistes, estrafent la legislació per convertir en delictes penals tots els actes que provenen de la discrepància política. Perquè, de la mateixa manera que la situació de Lluís Puig no es redueix a una delegació de vot sinó que prové de l’exili polític al qual s’ha vist forçat, l’acusació contra Laura Borràs no es limita a les circumstàncies d’unes adjudicacions contractuals sinó que se sosté gràcies als procediments utilitzats per construir la causa. Per tant, la qüestió de fons és si el Parlament ha de ser o no un bastió contra la guerra bruta de l’Estat o se n’ha d’apartar per sotmetre’s a una obediència submisa. Els unionistes ho tenen clar. Ara falta veure què faran els que es pensen que ja tenen el cel guanyat.

Coloms que no volen

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

La cimera de l’OTAN a Madrid ha deixat anar molta bromera. L’ocurrència del rei espanyol sobre la vigència de la lluita entre tirania i democràcia és d’un volum testicular digne del seu pare. Però també ha abocat tones de plom sobre les relacions internacionals de les properes dècades, com assenyalen els analistes que no tenen el melic hispanocèntric ni el cul llogat en dòlars. Si els EUA aporten gairebé el 70 per cent del pressupost de l’aliança, qui pot dubtar que tots els acords adoptats beneficien directament els seus interessos? Fins ara, Europa ha estat incapaç de bastir la seva pròpia defensa continental i no parlem d’Espanya, que hi aporta amb prou feines l’1,3 per cent. O si, parlem-ne: que els catalans ens declaréssim partidaris de l’OTAN –com ha proposat la consellera Victòria Alsina en un article a La Vanguàrdia– seria perquè aspirem a entrar-hi com a país sobirà un dia sense data amb un exèrcit que no podrem pagar? O perquè estem disposats que l’Espanya que ens escanya sigui el nostre portaveu? No fem volar coloms, consellera, que ja no volen ni els de la pau.

Curts

Etiquetes

, , , , , , , ,

Dimecres a la tarda, la consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños varen comparèixer davant els mitjans de comunicació només per certificar que s’havien reunit i que els presidents dels respectius governs es trobaran tan aviat com les seves agendes –en realitat, l’agenda del president espanyol– ho permetin. Au, consellera: faci 500 quilòmetres d’AVE i perdi tot un dia per repetir tot allò que fa mesos que li sentim dir a vostè i a la gent del seu partit i que ara ens tornarà a servir de pretext per especular sobre l’ordre del dia de la reunió entre Aragonès i Sánchez. Mirin: la política, en realitat, només és l’habilitat de gestionar els afers públics. Per tant, l’única cosa que necessitem els ciutadans és que ens expliquin què han aconseguit. I, si no són capaços d’aconseguir res, no cal que s’amaguin a sota d’un llenguatge inflat de vaguetats ni darrere de gesticulacions exagerades perquè arriba un moment que ja no sabem si pensar que ens expliquen les coses d’aquesta manera perquè es pensen que som curts o perquè ho són vostès.

Ni el 2030, ni el 2034

Etiquetes

, , , , ,

Les candidatures per celebrar uns Jocs Olímpics –d’hivern o d’estiu- les impulsen ciutats que tenen l’aval del respectiu comitè olímpic nacional. Dit això, algú es pot imaginar què hauria passat si la candidatura dels jocs del 1992 no hagués estat una iniciativa de Barcelona sinó una imposició del govern de la Generalitat a la ciutat? Doncs ara imaginin-se l’efecte que fa que aquest govern hagi repescat dels núvols un projecte olímpic de despatx per als jocs d’hivern del 2030, que el capitanegi per damunt de les expectatives i les possibilitats del territori afectat, que s’emboliqui amb una consulta popular i que accepti el xantatge polític d’haver-se d’associar amb l’Aragó que, a sobre, li busca les pessigolles. En poden dir fer entrar el clau per la cabota o agafar el rave per les fulles. O fotre’s de peus a la galleda, perquè costa d’entendre que el govern de la Generalitat s’arrisqui amb maldecaps inútils quan el Comitè Olímpic Internacional difícilment aprovarà una candidatura tan artificial, embastada, fràgil i polèmica com aquesta, ni per al 2030 ni per al 2034.

Infiltrats i “desfiltrats”

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Com que s’ha descobert un dels agents que la policia espanyola infiltrats en l’independentisme, hem tornar a fer-los burla recordant-los que no van trobar les urnes de l’1-O. Precisament, si aquella operació es va poder dur a terme amb èxit va ser perquè tothom que hi havia d’intervenir va actuar seguint les dues regles més estrictes de la clandestinitat: coordinació i discreció. Tal com es va viure la jornada del Referèndum i com s’ha patit la repressió posterior, sembla que aquestes regles haurien de continuar regint l’activitat de l’independentisme. Però no és així: ni coordinació ni discreció. Els protagonismes i els antagonismes dels partits polítics provoquen que tant les estratègies com les diferències del sobiranisme quedin exposades a la contra-acció espanyola i a les contradiccions pròpies. Twitter n’és ple, però, sobretot, quan un diputat d’un partit independentista, com Gabriel Rufian, qualifica de tarats els que van proclamar la independència l’1-O, fa preguntar-se si els enemics interns són només els que ha infiltrat la policia.

Conills porquins

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.