Sense sostre i sense principis

Etiquetes

, , , , , , ,

Quan gosem mirar què passa més enllà del nostre confort –fins i tot quan és escàs, limitat, relatiu, però sempre sota cobert- i ens trobem amb la realitat crua i innegable de les persones que no tenen cap més alternativa que viure al carrer, de seguida ens sotgen els vells fantasmes de la cultura inèrcica que hem heretat: quin deu ser el vici que les ha empès a perdre-ho tot? És veritat que, algunes vegades, els mals hàbits hi tenen un paper; però molts altres cops l’hi té l’infortuni. I sempre, la injustícia. Els nostres sistemes d’organització social i econòmica no han avançat cap a la protecció i l’impuls de tots els individus, com se suposa que hauria de ser tot allò que té una inspiració col·lectiva, una finalitat pública. Però sí que ho han fet cap a la instrumentalització de les persones al servei de l’economia -que és el mateix que dir al servei d’uns pocs- i cap a la precarització absoluta a través de la devaluació de tots els drets socials. Mai no hi haurà una veritable república mentre hi hagi exclosos.

Anuncis

Ha caducat la política?

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Quan es condueix un col·lectiu de persones –sigui un equip, els integrants d’una excursió o una massa– hi ha una norma inexcusable per arribar al destí sense conflictes ni dispersions: portar-les allí on s’ha quedat que se les duria. Els partidaris que Catalunya sigui un estat sobirà es van anar multiplicant i organitzant fins a obtenir prou força per a reclamar que es portés a terme un referèndum: “President, posi les urnes!” va exigir Carme Forcadell, llavors presidenta d’una ANC que tothom festejava. I un dels acords estratègics d’aquell moment, que tots recordem, va ser traspassar a les forces polítiques el protagonisme de l’acció: “És l’hora de la política” dèiem convençuts i ho corejaven amb entusiasme les cares més visibles dels partits sobiranistes. I així vam caminar fins a l’1-O. Continua llegint

Reis despullats

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

El conte El vestit del rei, en què un monarca adulat es passeja nu perquè els seus cortesans no gosen dir-li que el sastre li ha pres el pèl, té una versió monàrquica i una altra de republicana. En la primera, tots els personatges saben que tot plegat és una comèdia, però ningú no gosa acabar la farsa perquè a tots els convé que duri; al primer, el rei. Aquests dies, a Mallorca, una dansa cortesana de reverències i somriures encartonats escenifica la funció d’estiu d’aquesta trama inútil i els lacais pregoners s’esgargamellen per inflar la transcendència de cada gest i de cada paraula.
En la segona, els protagonistes estan convençuts que el vestit que el poble ha regalat als mandataris és perenne. No s’adonen que l’ús l’ha desgastat tant que ja és transparent; que la unitat s’ha descosit, que el teixit s’ha destenyit i que ha perdut la prestància que li conferia propietats de comandament. Tothom els ho diu, però l’orgull els cega, es pensen que tot són enveges i es passegen nus pel país reclamant eleccions i bescantant els discrepants.

Qui va o no va a la Diada

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Il·lustració parcial d’Adolf per a la Via Catalana 2013..

Tothom té dret a no acudir a una convocatòria de manifestació i, naturalment, això inclou la concentració de l’Onze de Setembre. No hi aniran, per exemple, els que voldrien que el dia de Catalunya fos qualsevol altre sense cap significació política, que són els mateixos partidaris de què no hi hagi significacions polítiques. Continua llegint

Epístoles de Junqueras, encícliques de Puigdemont

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Oriol Junqueras fa epístoles des de la presó, Carles Puigdemont escriu encícliques des de Brusel·les, els opinadors diem la nostra a tort i a dret i tots plegats confonem, o fem confondre, allò que barrila el nostre cap amb prediccions o teories pretesament fonamentades. Si el full de ruta sobiranista ha de quedar escrit en una carta, en un llibre o en una piulada, perquè se n’adonin fins i tot els gòmbits –que són els peixos més encantats del planeta-, ja ens podem anar pintant la independència a l’aquarel·la, que és una manera de dir aigualida. Per tant, podem fer les reflexions que calguin, que pensar és profitós, però preferiríem que tots plegats dediquessin el temps i l’esforç a parlar entre ells i llegir un comunicat conjunt de les forces polítiques i socials d’aquest país anunciant que estan d’acord a treballar plegats per acabar allò que els vam encarregar i que no ha pas caducat. La resta, o són facturetes a curt i llarg termini que només serveixen per fer nosa o per fer un safareig que no neteja res però ens deixa xops a tots.

Partits d’estat

Etiquetes

, , , , , , ,

Aquests dies de pactes no-nats i d’investidures en procés en què ens hem entretingut amb les anàlisis sobre la política espanyola, hem passat per alt que habitualment les fem a partir d’ un marc teòric que no es correspon exactament amb la realitat: partim del supòsit que el context absolut és un sistema democràtic, quan els dèficits que arrossega són tan considerables que alteren substancialment la seva funció teòrica i posen en qüestió que mereixin aquesta qualificació.
Continua llegint

Mariano Sánchez o Pedro Rajoy?

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Pedro Sánchez ha estat descaradament prepotent durant la seva postulació com a president del govern espanyol. Ho ha demostrat durant la recerca de suport parlamentari per sostenir el govern i la majoria al Congrés de Diputats, perquè la seva discreta victòria electoral potser li permet posar límits a la fantasia política dels possibles socis però l’obliga a ser respectuós amb tothom de qui necessiti suport; i no ho ha estat ni amb Unidas Podemos, a qui ha portat fins els límits de la humiliació, ni amb els partits als quals reclamava una abstenció gratuïta. Amb aquestes credencials, no es podia pas esperar que Sánchez afrontés la qüestió de Catalunya amb més tacte: preguntar als diputats independentistes si “han après alguna cosa” és recordar-los que el càstig és la única resposta possible i desqualificar el seu paper de representants legítims del poble català és certificar l’amputació de la democràcia. Si tot el que la governabilitat d’Espanya pot oferir als catalans és un clònic de Rajoy, els que encara dubten de donar suport a Sànchez a canvi de menyspreu i de repressió que ens expliquin on és la maleïda gràcia.

El pòquer de Jordi Pujol

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

Els vigilants de l’hemeroteca –que sempre és un pràctic auxili temàtic a l’estiu- han trobat que demà passat farà cinc anys que Jordi Pujol va confessar haver comès frau fiscal i aquesta efemèride els serveix de pretext per preguntar-se sobre el llegat polític de l’expresident. Continua llegint

Si calles, afirmes; si parles, confirmes

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Per més que la rateta que escombrava l’escaleta hagi pujat de replà i ara faci de portera, no ens empassem que ningú doni cap explicació creïble sobre la relació entre el grup terrorista de l’imam de Ripoll i el CNI. Si l’organització de seguretat de l’Estat espanyol té com a confident un individu que aboca un grup de joves al terrorisme i, a més a més, fa un seguiment personal i telefònic dels seus integrants, i, malgrat això, no pot avortar els atemptats de Barcelona i Cambrils, o són una trepa d’inútils o són còmplices, en el millor dels casos per passiva i en el pitjor, per activa. I si a més a més hi afegim que Abdelbaki es Satty vola pels aires el dia abans dels atemptats a causa d’uns explosius que estava acostumat a manipular, que la seva fitxa s’esborra misteriosament del registre del CNI l’endemà, que s’ha bloquejat la creació d’una comissió d’investigació i que els responsables polítics d’aleshores només han obert la boca per embrutar els Mossos d’Esquadra, només podem recórrer a una frase castellana: “Blanco y en botella, leche.” Mala leche.

El mirall de Josep Pla

Etiquetes

, , , , , ,

Vivim dies estranys, de xafogor climàtica i política i tot es fa calorós, pesat i suat. La data de la sentència contra els presos polítics es va acostant i no hi ha indicis que s’aconsegueixi prou consens ni per fer una aturada simbòlica. Els partits independentistes dediquen més esforços a posar-se pals a les rodes recíprocament i a disputar-se parcel·les de poder que no pas a enfortir el front comú sobiranista. Continua llegint