La taula, un decorat

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Se li va escapar a Pedro Sánchez quan va ser incapaç d’explicar com havien ocupat dues hores de reunió amb Pere Aragonès. I el president de la Generalitat ho va ratificar afirmant que el més important de tot era tenir el govern espanyol assegut a la taula de negociació. El més transcendent de la trobada de dimecres entre el govern més progressista de la història d’Espanya i el govern més independentista de la història de Catalunya és una simple foto. I com que els dos mandataris la van vestir amb una pirotècnia verbal abusiva en quantitat i insultant en qualitat, només la lectura dels detalls ens permet extreure’n conclusions. Que han fet els dos governs en els 18 mesos transcorreguts entre la primera i la segona trobada, entre la primera i la segona foto? La part espanyola només ha sabut ratificar la distància que la separa d’un acord amb els independentistes. I la part catalana, ha estat incapaç de consensuar i preparar un equip negociador i ho ha utilitzat de pretext per aprofundir en la seva particular disputa partidista. La taula de diàleg només és un decorat per la foto.

A fer punyetes!

Etiquetes

, , , , , , , , ,

La paraula composta “poder judicial” té més d’un significat. A més a més del que tothom coneix -el tercer poder de l’Estat i tot el que representa institucionalment, com a grup de pressió i com materialització del “pes de la llei”– també es pot definir com la capacitat intel·lectual de judicar, d’emetre raonaments. Sobre el paper etimològic, les dues accepcions haurien de ser sinònimes; però sobre el paper de premsa, es veu clarament que són antònimes. Ho podríem argumentar amb un llarg historial de procediments dubtosos i de sentències peculiars que delaten preocupants incapacitats per a exercir l’ofici d’impartir justícia o que alerten sobre l’honestedat amb què alguns el practiquen. Però avui ens limitarem a constatar que el discurset que ha fet aquests dies el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, demostra que ell tampoc exercita correctament el seu “poder judicial”. Si ho fes, no qüestionaria els indults concedits per un poder executiu tan independent com el seu. Ni es faria l’escrupolós amb la incapacitat manifesta dels partits polítics per pactar la renovació del CGPJ, mentre roman còmodament repanxigat a la seva poltrona després de més de mil dies de tenir el mandat caducat. I sense haver fet el més mínim gest de dimitir, ni per dignitat ni per avergonyir els que mercadegen amb les connivències entre els tres poders, ben vaselinats pel quart. Així, doncs, a fer punyetes!

Campanades buides

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Ha parlat el Sant Pare a través de l’ultradretana ràdio dels bisbes espanyols per dir que Espanya i Catalunya han de reflexionar i dialogar. Alguns catalans troben que aquest pronunciament és tan summament extraordinari que fan repicar les campanes com si el pontífex hagués anunciat l’adveniment de la independència del nostre país gràcies a la intercessió divina. Però la veritat és que el Papa no ha dit res que no haguem sentit dir abans a tots aquells que salten els bassals quan es comencen a mullar les soles de les sabates. Perquè, a més a més de les atribucions catòliques i apostòliques, Francesc també té les atribucions romanes i si no diu cap paraula en va, tampoc en diu cap de concloent. “Reconciliar-nos amb la pròpia història” i “fugir de les ideologies, que són les que impedeixen qualsevol procés de reconciliació” no són recomanacions apropiades en boca de qui pertany a una poderosa institució religiosa que s’ha aparellat impúdicament amb els poders dominants del món per sotmetre molts pobles a la fe i a les armes. Ja ens ho farem, santedat, perquè per més que repiquin les campanes, el blat no va sol a la sitja.

Lleis evolutives

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Ja comença a ser hora que els portaveus de les institucions estatals i els dels partits unionistes deixin de dir ximpleries com si el coeficient intel·lectual de la resta dels ciutadans fos tan limitat com el seu. Dimecres passat, la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, responia a les expectatives sobre la taula de diàleg repetint, una vegada més, els exorcismes que s’han après contra la diabòlica possessió independentista: “Dins la llei, tot. I fora de la llei, res. Les normes hi són per complir-les” i “la taula de diàleg també ha de servir per parlar de convivència”. Si les lleis només hi fossin per complir-les encara estaríem governats per les dels romans però, sortosament, no solament es promulguen per ser complertes transitòriament sinó també per ser els graons precedents de noves lleis que ens permetin ascendir en civilitat i llibertat. I d’això és del que s’ha de parlar en la refotuda taula de diàleg: de com avançar cap a un marc legal que garanteixi el dret dels catalans a l’autodeterminació. Perquè per més que Pedro Sánchez vulgui designar els seus representants en funció dels assumptes de l’ordre del dia, aquesta és una taula política i no administrativa; una taula parada per resoldre el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Per parlar de descentralitzacions autonòmiques ja hi ha la bilateral i les conferències del president als mandataris regionals.

Debat de drets i llibertats

Etiquetes

, , , , , ,

Il·lustració de Getty Images

Ara que ha fet quatre anys de l’atemptat del 17 d’agost del 2017 a les Rambles de Barcelona ve al cas recordar que aquell dia no hi va haver cap babau que volgués saltar-se els cordons policials que tancaven la zona ni que reclamés la mediació de la justícia al·legant que es vulnerava cap dret a la llibertat individual. En canvi, avui, després d’un any i mig de pandèmia, de 82.739 morts i 4.745.558 d’afectats arreu de l’Estat i de tenir el sistema sanitari a màxima pressió i a punt de col·lapse, sí que hi ha escura-lleis llepafils que discuteixen la potestat de les administracions públiques i democràtiques per a aplicar mesures de protecció que avantposen l’interès col·lectiu a l’individual. Per què aquesta actitud tan diferent? Sens dubte perquè no s’ha fet l’esforç de calcular el promig diari de víctimes durant aquests 17 mesos de pandèmia. 162 morts i 9.305 afectats per dia són unes xifres que justifiquen completament la presa de mesures tan extraordinàries com en un conflicte armat convencional.

Enrampats

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Si el preu de l’electricitat es dispara quan les calefaccions o els aires condicionats van a tot drap és perquè està sotmès a una combinació perversa entre les lleis de la demanda i les dels oligopolis i, a la vegada, a les de la corrupció política que les van instaurar. Per tant, si ara l’AELEC, (l’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica que agrupa Endesa, Iberdrola, Viesgo i EDP) ha reclamat que es reformi la tarifa perquè les factures siguin més estables no ha estat per mala consciència sinó per la por a ser assenyalats com a usurers. I com que els que han de promoure aquesta reforma són els mateixos que un dia o altre s’asseuran als consells d’administració de les companyies energètiques, no cal que n’esperem gran cosa.

Espanya és el cinquè país comunitari amb un tant per cent més alt de població dins dels paràmetres de pobresa (darrere de Romania, Letònia, Bulgària i Estònia) amb 9’6 milions de persones, dels quals un milió viuen a Catalunya. Amb aquest panorama i el que ve, el debat no ha de ser sobre les fórmules del càlcul de les tarifes energètiques i de l’aigua, sinó sobre si aquests subministres han de ser considerats un servei públic al marge dels mercats especulatius, igual que el procés de transformació de la producció cap a la nul·la contaminació ambiental. Gestionar els recursos des de la proximitat i sense la intermediació d’especuladors facilita l’eliminació de les desigualtats.

Aeroports de Catalunya

Etiquetes

, , , , , , ,

De la complementarietat dels aeroports catalans i de la connexió ferroviària entre ells, fa molts anys que se’n parla. Fins i tot amb una certa intensitat quan es debatia sobre el traçat del TGV per les comarques que els allotgen. Però la música no ha passat mai del flabiol, segurament perquè tant els aeroports com els trens depenen de l’Estat -que té una mirada exclusivament radial– i perquè enxarxar els transports responia a criteris econòmics i polítics catalanocèntrics que tant repugnen a Madrid. Amb la represa de les comissions bilaterals, aquesta idea ha tornat sobre la taula. No cal ser gaire optimistes ni sobre les comissions ni sobre la materialització del projecte perquè d’aquí al 2030 el sol ha sortir 3.385 vegades. Però –més enllà de la polèmica sobre l’ampliació del Prat o, precisament, per compensar-ne les limitacions- no hem de menystenir l’oportunitat de treballar sobre una veritable infraestructura d’estat. La interconnexió dels aeroports, vull dir; no el macrocentre del Prat, que només es pot justificar si ens mirem el futur des de la competència amb Madrid i no des de la independència.

Trenca closques

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

La ministra Montero celebrava que el conseller Giró assistís al Consell de Política Fiscal i Financera perquè significa “normalitat institucional”. De moment, la normalitat institucional entre Catalunya i Espanya se sintetitza molt bé amb les paraules “trenca closques”. Amb els dos mots separats, perquè la violència física i institucional de l’Estat contra l’independentisme català no s’atura ni permet altra solució que el silenci dels anyells. I amb els dos mots junts perquè és un puzle, impossible de completar satisfactòriament malgrat que el govern de la Generalitat està decidit a provar-ho: una taula de diàleg amb caducitat a dos anys vista i dos llenguatges incompatibles; una comissió bilateral en un marc autonòmic minat per les enveges, i unes comissions interterritorials que la Moncloa sotmet al dictat perquè no se li ensorri la torre de Babel. Res no encaixa, ni per sí sol ni amb nosaltres. S’entén que Aragonès no vulgui anar a la Conferència de Presidents i costa d’ entendre què hi fem a la resta de comissions, si no és que un “trenca-closques” també és un “passa-temps”.

Covards de ronyó cobert

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Les persones expedientades pel Tribunal d’Ajustament de Comptes han estat a punt d’assumir les fiances amb els respectius patrimonis perquè cap banc ha volgut avalar el Fons Complementari de Riscos que el govern de la Generalitat havia activat, ni ell mateix s’atrevia a fer-ho des de l’Institut Català de Finances “per no comprometre els funcionaris”, fins que aquests han mocat el conseller Giró negant-se a ser l’excusa dels malpagadors. Diguem-ne un parell de coses. Aquests bancs, als quals els fa tanta ànsia involucrar-se a favor de res que tingui a veure amb el Procés, no els fa cap angúnia, en canvi, mantenir uns consells d’administració farcits de titelles que només saben aixecar el dit per votar favorablement el que els demani l’entitat, i pagar-los morterades per la seva particular immunitat de ramat. I pel que fa al govern català: més els valdria embrutar-se la llengua ficant-se-la per allí d’on s’escapa la por que no pas anunciar mesures que semblen valentes i després s’amaguen darrere d’excuses covardes. Ho hem somniat que avançàvem pels carrers cridant que serien nostres i que no teníem por?

Tites, tites, tites

Etiquetes

, , , , , ,

A la nova ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez, se li ha esfumat de l’agenda la convocatòria de la comissió bilateral EstatGeneralitat que el seu antecessor, Miquel Iceta, havia previst per a aquest mes. Però no cal que ningú s’esforci a atribuir aquest canvi a l’enrenou que comporten els relleus ministerials: en realitat, aquest govern espanyol –com els antecessors- supedita el compliment de les seves obligacions constitucionals respecte de Catalunya a la conducta política dels catalans. I en aquest cas, més concretament, a la taula de diàleg. Tant li fa el que s’hagi dit abans, perquè Pedro Sánchez practica la política del blat de moro. Tites, tites, tites: quatre grans per aquí i, quan corren a picar-los, quatre grans per allà, i anar marejant la lloca tant com es pugui. Com ha fet també amb el canvi de ministres. Ningú amb sentit comú pot pensar que un ministre pot fer res de profit en dos anys de mandat, però això no importa perquè el que compta és saber en quin moment s’ha d’anar deixant caure el blat de moro.