Pacífics, sí; imbècils, no.

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Els líders de l’independentismeCarles Puigdemont ho ha repetit aquesta setmana- en remarquen el caràcter pacífic, no violent. Costa que la vivència dels exilis, dels empresonaments, dels embargaments, de les causes obertes sostingudes només per la revenja i la judicialització de la política no ens facin perdre la serenitat. Que la roïnesa dels que ens menyspreen i provoquen des dels seus escons parlamentaris, des dels tribunals, des dels mitjans de propaganda o des de les cloaques de l’estat, no ens encenguin. Potser no tindran cap resposta de força, però poden estar segurs que tindran la força de la resposta que els seus abusos i les seves trampes maldestres (un nou Estatut? Ha, ha, ha!) mereixen. Perquè som pacífics, però no imbècils.

Anuncis

Ni estat, ni Iglesias

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

Encara que el títol d’aquest article recordi una antiga consigna anarquistani déu, ni pàtria ni rei– la intenció amb què la fem servir avui és més modesta: només pretén ser un comentari a les manifestacions fetes durant aquest passat cap de setmana per Ada Colau i per Pablo Iglesias. Tant l’alcaldessa de Barcelona com el líder de Podemos reclamen que PDECat i ERC donin prioritat als avantatges que els pressupostos del govern espanyol de Pedro Sánchez tindran per a les classes treballadores i que, alhora, serveixin per a impedir unes noves eleccions estatals que podrien portar al triomf de la dreta.
Continua llegint

Tres exemples per a una teoria sobre la independència judicial

Etiquetes

,

Tres exemples (de molts possibles) per a una teoria: la jutgessa Ángela Murillo mostrava una actitud despectiva i animadversa contra Arnaldo Otegui durant el judici que ara el Tribunal d’Estrasburg considera que no va ser just. La jutgessa Carmen Lamela no escoltava les declaracions dels encausats per l’1-O que havia citat, i s’entretenia amb el mòbil. I el jutge Pablo Llarena formula contra els líders independentistes una instrucció novel·lesca que ja han desestimat a Alemanya i a Bèlgica i es permet refusar uns quants testimonis de la defensa que el desmentirien. No serà que hem entès malament la qualitat de la independència judicial, i que no és equivalent a imparcialitat sinó a gaudir de patent de cors per a exercir com els surti de sota de la toga

A Ciudadanos, la pell de xai els queda curta

Etiquetes

, , , , , ,

Ara que venen eleccions a Andalusia i unes municipals necessitades de ventilació, Pablo Casado i Albert Rivera s’han adonat que la disputa de l’extrema dreta entre tres (Vox, PP i Ciudadanos) empetitia i fragmentava el seu ventall electoral i deixava per al PSOE tot el centre, que és la cala on es pesca més peix. Per això, encara que els quedi molt lluny, ara veiem Ciudadanos acostant-s’hi i exercint de liberals possibilistes, mentre rep les crítiques de Vox i del PP que li certifiquen el nou estatus. No sé si a Espanya s’empassaran aquesta comèdia però aquí, no: per més polida que sigui la pell de xai que es posin al damunt, sempre els quedarà curta per a ocultar les urpes i els ullals de la provocació neo-feixista que practiquen.

L’etiqueta va després

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Sergi Sabrià, president del grup  d’ERC al Parlament, qualificava la Crida Nacional d’espai “post-convergent” i de centre-dreta. Però la negativa d’Esquerra a formar-ne part no es pot llegir com una conseqüència d’aquesta etiqueta ideològica, sinó a la inversa: quedarà reduït a l’espai polític dels seus impulsors allò que els altres no vulguin compartir mentre que, si ho fan, és quan esdevé una fita transversal.

Continua llegint

Una barraca, tenim, i no una casa

Etiquetes

, , , , , , ,

Per fer bé una casa necessitem plànols, bons materials –començant per uns fonaments sòlids- i que els diferents professionals vagin tots a l’hora i no maregin la perdiu. Quan aquestes condicions no es compleixen, en comptes d’una casa és fàcil que tinguem una barraca. Pel que anem sabent, sembla que els plànols que havíem demanat no han passat de ser un croquis; que no hi ha mestre d’obres i que els que han de fer l’edifici va cadascú a la seva bola. L’ANC vol aixecar una República aèria; el PDECat encara no sap on té les eines; ERC vol fer uns fonaments tan amples que no acabarà mai; la CUP amenaça de bloquejar l’entrada de materials (Parlament); Puigdemont fa una Crida que no crida; el Consell de la República és un consell i el Fòrum Cívic i Social, una perdigonada a l’aire. Ens entretenen molt i ens ensinistren poc. Potser seria millor anar a eleccions i tornar a començar de zero.

Estan com una cabra (i no és res personal)

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

El saben aquell que diu que un encarregat en fot un fora de la feina i li diu “no és res personal”? Doncs això és el que fan PSOE i Podemos amb els presos polítics i exiliats catalans. Mentre posen totes les traves perquè els que són diputats del Parlament de Catalunya mantinguin el dret de vot i l’elegibilitat per a càrrecs públics, mentre es neguen a secundar el seu esperit republicà, mentre toleren el manteniment d’una causa judicial irregular i tramposa contra ells i un miler de persones més, ara van a visitar Oriol Junqueras a Lledoners i parlen amb Carles Puigdemont via Brusel·les perquè accedeixin a aprovar els pressupostos generals per al 2019. A vegades sembla que a nosaltres ens roda el cap, però no hi ha dubte: és ben clar que són ells que estan com una cabra.

Superar el parlamentarisme

Etiquetes

, , , , , , ,

Obra de la sèrie Vértigo, d'Ángeles Marco.

Obra de la sèrie Vértigo, d’Ángeles Marco.

Tenim molt als llavis l’1-O i el volem aplicar a la vida política actual com si aquesta fos un paper llis i net. I no ho és. El govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya van assumir el repte de liderar el sobiranisme, de celebrar un referèndum d’autodeterminació i de proclamar-ne el resultat gràcies al consens i al pacte.

Continua llegint

Abans no exploti, cal tenir el cap fred i el cul, inquiet

Etiquetes

, , , , , , ,

Mires els partits independentistes i veus inquietud. I mires el món sobiranista i veus desconcert: uns acusen de por a desobeir i altres, de dignitat suïcida; uns volen sortir al carrer i altres, amagar-se a casa; uns reclamen sacrificis i pocs estan disposats a fer-los. Quan un vehicle s’accelera, aturar-lo o fer-lo canviar de direcció és difícil i pot ser que els passatgers en surtin pataquejats. Exactament això és el que ens passa. Després de posar l’independentisme a mil en divuit mesos, de muntar un referèndum i de prometre’ns la independència, no se’ns poden abocar gerros d’aigua freda al damunt sense que ens emprenyem. Esbravem-nos, si cal, però abans no ens exploti, tinguem el cap fred sense apartar-nos de l’objectiu i el cul inquiet per continuar buscant camins.

Menys èpica i més pragmàtica

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Acabem de commemorar el primer aniversari del referèndum de l’1-O i de la vaga general del 3-O recreant-nos èpicament en les proeses col·lectives d’aquells dies. Però confonem aquella realitat amb l’actual. Demostrar que els carrers seran sempre nostres serveix de ben poca cosa si no ho són també els tres poders i les seves institucions i recursos. I per aconseguir-los, o es parteix d’un procés d’autodeterminació que tingui avaladors i mitjancers o es posen a punt abans de fer una proclamació unilateral. Les dues opcions requereixen consens, temps, paciència i capacitat de lideratge social. Quatre requisits que els actuals responsables dels partits sobiranistes no semblen disposats a aportar simultàniament ni conjuntament. La resta, només ens endinsa en un laberint inacabable.