Curts

Etiquetes

, , , , , , , ,

Dimecres a la tarda, la consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños varen comparèixer davant els mitjans de comunicació només per certificar que s’havien reunit i que els presidents dels respectius governs es trobaran tan aviat com les seves agendes –en realitat, l’agenda del president espanyol– ho permetin. Au, consellera: faci 500 quilòmetres d’AVE i perdi tot un dia per repetir tot allò que fa mesos que li sentim dir a vostè i a la gent del seu partit i que ara ens tornarà a servir de pretext per especular sobre l’ordre del dia de la reunió entre Aragonès i Sánchez. Mirin: la política, en realitat, només és l’habilitat de gestionar els afers públics. Per tant, l’única cosa que necessitem els ciutadans és que ens expliquin què han aconseguit. I, si no són capaços d’aconseguir res, no cal que s’amaguin a sota d’un llenguatge inflat de vaguetats ni darrere de gesticulacions exagerades perquè arriba un moment que ja no sabem si pensar que ens expliquen les coses d’aquesta manera perquè es pensen que som curts o perquè ho són vostès.

Ni el 2030, ni el 2034

Etiquetes

, , , , ,

Les candidatures per celebrar uns Jocs Olímpics –d’hivern o d’estiu- les impulsen ciutats que tenen l’aval del respectiu comitè olímpic nacional. Dit això, algú es pot imaginar què hauria passat si la candidatura dels jocs del 1992 no hagués estat una iniciativa de Barcelona sinó una imposició del govern de la Generalitat a la ciutat? Doncs ara imaginin-se l’efecte que fa que aquest govern hagi repescat dels núvols un projecte olímpic de despatx per als jocs d’hivern del 2030, que el capitanegi per damunt de les expectatives i les possibilitats del territori afectat, que s’emboliqui amb una consulta popular i que accepti el xantatge polític d’haver-se d’associar amb l’Aragó que, a sobre, li busca les pessigolles. En poden dir fer entrar el clau per la cabota o agafar el rave per les fulles. O fotre’s de peus a la galleda, perquè costa d’entendre que el govern de la Generalitat s’arrisqui amb maldecaps inútils quan el Comitè Olímpic Internacional difícilment aprovarà una candidatura tan artificial, embastada, fràgil i polèmica com aquesta, ni per al 2030 ni per al 2034.

Infiltrats i “desfiltrats”

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Com que s’ha descobert un dels agents que la policia espanyola infiltrats en l’independentisme, hem tornar a fer-los burla recordant-los que no van trobar les urnes de l’1-O. Precisament, si aquella operació es va poder dur a terme amb èxit va ser perquè tothom que hi havia d’intervenir va actuar seguint les dues regles més estrictes de la clandestinitat: coordinació i discreció. Tal com es va viure la jornada del Referèndum i com s’ha patit la repressió posterior, sembla que aquestes regles haurien de continuar regint l’activitat de l’independentisme. Però no és així: ni coordinació ni discreció. Els protagonismes i els antagonismes dels partits polítics provoquen que tant les estratègies com les diferències del sobiranisme quedin exposades a la contra-acció espanyola i a les contradiccions pròpies. Twitter n’és ple, però, sobretot, quan un diputat d’un partit independentista, com Gabriel Rufian, qualifica de tarats els que van proclamar la independència l’1-O, fa preguntar-se si els enemics interns són només els que ha infiltrat la policia.

Conills porquins

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Als catalans ens tenen tancats en una gàbia de conill porquí, entretinguts amb una sínia que repeteix invariablement els mateixos graons i amb un laberint amb una sola porta que ens rebota sempre cap a dins. Si en volen un parell d’exemples, recordin que aquesta setmana hem tingut els episodis del castellà a l’escola, que s’encamina cap a una disputa jurídica, i l’endèmic incompliment dels pressupostos de l’Estat a Catalunya que aprofundeix el càstig que se’ns aplica sistemàticament. Agafin aquestes qüestions i totes les que vulguin i portin-les a l’àmbit de discussió que sigui: invariablement comprovaran que qui té la darrera paraula, la vara pel mànec no és ni el poble català ni cap àrbitre imparcial sinó servidors o còmplices d’aquells que posen la gàbia i decideixen amb quin règim s’hi viu: tribunals (Constitucional, Superior, TSJC, ordinaris…), policia, institucions polítiques o mitjans de comunicació, tots relligats pels llaços comuns del patriotisme espanyol. No són uns incompetents ni uns mentiders, com deia el conseller Puigneró. Són els amos.

Guillotines sobre el cap

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Aquesta setmana –com fa tant de temps- els titulars de l’actualitat ens han fet sentir com dringuen les guillotines que pengen sobre els nostres caps. El Tribunal Suprem espanyol diu gat on deia blat i revisarà els indults dels presos independentistes. Hem arribat a un consens parlamentari per aigualir la immersió lingüística a l’escola per l’efecte de les pressions del TSJC i el govern espanyol subratlla que el 25 % d’ensenyament en castellà s’ha de complir. El PSOE, PP, Vox i Cs impedeixen al Congrés que s’investiguin les clavegueres de l’Estat malgrat les revelacions del catalangate i de l’excomissari Villarejo. El govern espanyol no publicarà les balances fiscals per no alimentar els greuges espanyols però se n’hi refot d’alimentar els greuges catalans. No són titulars descontextualitzats sinó símptomes persistents d’un mal corrosiu. Per això hauria estat bé que algun representant del poble català hagués dit “Ja n’hi ha prou, com a nació hem de tenir el coratge d’actuar”, però qui ho ha dit ha estat la vicepresidenta dels EUA, Kamala Harris, sobre una qüestió ben llunyana del que ens ocupa.

La normalitat de Pedro Sànchez

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

Fixin-se si té barra Pedro Sánchez que dimecres va gosar dir al Congrés de Diputats que l’actitud del seu govern vers Catalunya no és com la del PP i que en comptes d’enviar-nos “piolins” hi posa pau perquè la selecció espanyola de futbol jugui als nostre país amb normalitat. Deixant de banda que manllevi el mot despectiu amb què aquí vam anomenar els salvatges que van venir a tustar els votants de l’1-O i que passi de puntetes sobre la seva part de responsabilitat en la repressió, ja és ser fals i tarlandòs afirmar que “la roja” jugués amb absoluta normalitat contra Albània a l’RCD Stadium de Cornellà de Llobregat el passat 26 de març. Omplir el camp d’individus que feien la salutació nazi i corejaven “Como no te voy a querer, Francisco (Franco)”, “Puigdemont a prisión”, “Separata el que no bote” i “No nos engañan, Cataluña es España”, acompanyats d’Ignacio Garriga i de les brigades de Vox, de Jordi de la Fuente (del partit neonazi Moviment Social Republicà), i Nacho Mulleras (del partit feixista Democracia Nacional) és d’una normalitat literalment aplastant.

L’esquerra francesa com a exemple

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

“La unió revifa l’esquerra”. Dijous de la setmana passada, el diari Liberation descrivia amb aquestes paraules l’estat d’ànim dels votants francesos d’esquerres després que Jean-Luc Mélenchon hagi aconseguit que França Insubmisa, Europa Ecologia Els Verds, el Partit Comunista i el Partit Socialista es presentin a les eleccions legislatives del mes vinent agrupats en una única candidatura. Segons l’enquesta que publicava aquest diari, la coalició Nova Unió Popular Ecologista i Social (NUPES) compta amb un suport superior al 75 per cent dels simpatitzants de l’ ampli ventall ideològic que aspira a trencar el bipartidisme de dretes entre els neoliberals d’Emmanuel Macron (la República en Marxa) i la ultradreta de Marine Le Pen (Reagrupament Nacional).

REVIFAMENT O LETÀRGIA? La concurrència del NUPES en aquesta disputa és summament important per a la dinàmica política a l’estat francès perquè pot retornar a l’esquerra una quota rellevant de protagonisme si s’erigeix com a interlocutora imprescindible del partit de Macron, bé sigui per condicionar-lo a l’hora de constituir govern, bé sigui prenent-li la majoria i la iniciativa per formar-lo. Ara bé, arribar al govern mitjançant una estratègia electoralista és una cosa i arrelar en la massa social n’és una altra. Per això cal preguntar-se si aquesta maniobra de concentració electoral representarà, de veritat, el revifament de l’esquerra com titulava Liberation, o continuarà submergida en la letargia i desapareguda de l’imaginari polític dels ciutadans francesos, segrestats pel debat entre el pragmatisme político-econòmic de Macron i la demagògia de Le Pen.

TORNAR A LA BASE. És a dir: l’esquerra francesa hauria de dir també, si, a més a més d’unir forces a l’Assemblea nacional, es veu capaç de tornar a fer-se present en entitats cíviques, municipis i departaments fent als seus conciutadans propostes d’acció profunda per resoldre els problemes més immediats i urgents que els angoixen: ocupació, habitatge, prestacions socials, immigració… Perquè només l’esquerra els pots resoldre i no pas la dreta, que els pot arribar a maquillar amb formes molt convincents però que no els atacarà mai a consciència perquè les seves mesures de correcció solen ser de contenció social; és a dir: les imprescindibles per a evitar motins. No és pas en va que els conservadors ho són per mantenir el poder econòmic en les seves mans.

SER ESQUERRA, FER D’ESQUERRA. Ser esquerra vol dir abraçar i defensar amb força els seus fonaments ideològics -l’oposició al poder del capital, el foment de la igualtat d’oportunitats i el desenvolupament de les polítiques socials– i no agafar-los amb la punta dels dits i embolicats amb paper de fumar. Perquè ara mateix, el principal problema de l’esquerra és que ha deixat de ser esquerra. D’una banda perquè s’ha rendit als fets consumats d’una economia imposada per a prioritzar universalment els beneficis privats i d’una estratègia geopolítica destinada a sostenir-la. I de l’altra, gràcies a la conducta de destacats dirigents del Partit Socialista (PS) que, quan han ocupat el poder, han cedit sense gaire resistència a les seves seduccions i han renunciat -algunes vegades forçadament i d’altres de manera espontània- als seus principis ideològics fins al punt de formar part de l’anomenada “noblesa republicana”. Les reticències que ha mostrat el PS a integrar-se a la NUPES de Jean-Luc Mélenchon fins a darrera hora, fan sospitar que encara conserva bona part del llast d’autosuficiència que l’ha distanciat de l’electorat.

ARRACONAR L’ULTRA-DRETA. La recuperació de l’esquerra no només és imprescindible per a un debat polític ampli i sense prejudicis sinó també per frenar l’ultra-dreta, que ha ocupat l’espai polític de tots aquells que s’han adonat que el neoliberalisme no pot ni vol solucionar els seus problemes i que l’esquerra ha renunciat a fer-ho per deixadesa, per covardia o per degeneració del seus principis ideològics. Una ocupació que no és del tot aliena a l’apadrinament dels actors econòmics més interessats que res no canviï i que les opcions polítiques es limitin a triar entre la dreta i l’ultradreta, per incompareixença de l’esquerra. Aquesta situació hauria d’inquietar tothom que tingui conviccions profundament democràtiques i una educació prou consistent per tenir perspectiva històrica i per descobrir la trampa que hi ha en l’encorralament d’aquest debat. I si fins aquí al lector li sembla que només hem parlat de França, posem-hi o traguem-hi tots el filtres que facin falta per projectar la mateixa anàlisi sobre el paper de l’esquerra en el marc de l’estat espanyol.

Llengua, diàleg i posició

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

El president Aragonès urgia dimecres a aprovar la reforma de la Llei de Normalització Lingüística que promouen ERC, PSC i ECP i de la que se’n va despenjar Junts per manca de consens social. Vet aquí que les entitats que defensen el català, agrupades a l’entorn de la Plataforma per la Llengua, ni estan disposades a fer cap pas enrere en l’aplicació de la llei actual ni molt menys a acceptar una reforma que es refugia en l’ambigüitat i que, en comptes d’esquivar la resolució del TSJC sobre el 25 per cent de docència en castellà a l’escola, el que fa és obrir la porta a una aplicació discrecional de percentatges superiors. És preferible, doncs, que el TSJC imposi la seva sentència? Tampoc. El que és preferible és que els partits catalans defensin políticament el consens que va conduir a la llei actual i no que arronsin el cap i rebaixin el sostre de l’autonomia, en comptes d’aixecar les parets del nou país. No s’han de confondre les formes amb el fons: es pot mantenir la disposició al diàleg sense perdre la posició, perquè la primera cosa sense la segona és una rendició.

La comèdia del Pegassus

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

L’afer de l’espionatge a través del sistema Pegassus és com una comèdia d’entreteniment construïda amb els elements clàssics del gènere: la rutina quotidiana queda truncada per un previsible fet imprevist que posa al descobert la veritable condició dels protagonistes, els quals s’emboliquen en una disputa gallinàcia que no els durà enlloc perquè no tenen cap altra alternativa que treure tot el profit que puguin de fer veure que se suporten. Els independentistes espiats no tenien totes les certeses que calien per demostrar que ho eren, però ho sabien. I tots plegats també sabem que no en traurem res del fons de la claveguera que Citizen Lab ha destapat. Ho impedirà l’enreixat que hi han soldat per damunt la legislació sobre secrets oficials, les ordres judicials -que, si no hi eren, sortiran- i l’actitud del govern espanyol que es corporativitza amb tota la classe política, inclosa l’europea. L´única incògnita és la de sempre: la trama seguirà tenint prou força per continuar dominant els personatges o n’hi haurà algun que voldrà tenir vida pròpia?

Robles, per exemple

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Podria ser que els esdeveniments vagin més ràpids que la publicació d’aquest article i que, quan el llegeixin, Margarita Robles ja no sigui ministra de Defensa. De fet, quan el passat dimecres, al Congrés de Diputats, va justificar l’espionatge polític i va exhibir més vísceres que cervell, feia la impressió de deixar-se anar sense recances, com si ja hagués vist rodolar el seu cap Passeig de la Castellana avall. O potser va ser per tot el contrari que va ostentar aquesta autosuficiència adquirida en la carrera judicial que li permet sentir-se per damunt del bé i del mal. Més o menys a l’alçada del “todo por la patria” que practicaven tant la policia dels GAL com ella mateixa quan els va depurar des de la Secretària d’Estat d’Interior perquè el senyor X no quedés amb el cul a l’aire. O com quan va li lliurar al rei uns fons reservats en efectiu per no deixar rastre. Quan es justifica el trànsit per les clavegueres, es van deixant petjades del llot que s’hi ha trepitjat i els passadissos del govern espanyol no els farà més nets i brillants ningú per més que els freguin.