Les xarxes i el poder popular

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

Estem donant moltes voltes sobre la qüestió de la violència –que és on l’Estat espanyol vol portar el discurs- quan es tracta d’un element circumstancial. En el cas dels cossos policials perquè els és inherent i la llei els ho autoritza. I en el cas dels manifestants, perquè sempre són susceptibles d’infiltracions interessades de les forces uniformades o dels sectors més extremistes.
Continua llegint

Anuncis

Legalitat vigent i legalitat latent

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Les reaccions a la sentència del Suprem contra la primera fornada de presos polítics –hi ha també els 7 del 23-S i n’hi haurà més- tornen a posar de manifest un seguit de contradiccions que ens diuen que no és possible viure alhora en dos mons, en la república catalana i en l’autonomia sotmesa a Espanya. Continua llegint

Elogi de l’anàlisi crític

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Si l’independentisme ha passat de ser minoritari a disputar la majoria social no ha estat només perquè l’Estat hagi volgut estrènyer encara més una cotilla autonòmica manifestament escanyada sinó també perquè ens hem injectat altes dosis de valor moral, com ho faria un equip modest que aspira a guanyar-ne un de gran.

Aquesta fortalesa ens ha dotat de raonaments considerablement sòlids, però potser hem negligit en la mesura de les nostres forces i en la mesura dels terminis, com ho demostra que siguem on som ara i no on ens pensàvem que érem els dies posteriors a l’1 d’Octubre. Per això, les reflexions i les preguntes que es fa Francesc Marc Álvaro al llibre Assaig general d’una revolta són una aportació interessant que ens hauria de permetre corregir defectes del discurs, de les estratègies i de la concepció dels lideratges del procés independentista. Ja que ens exultem sovint amb aquells versos del Cant de la Senyera, tant de bo que, a més a més de la força al braç que estem disposats a esmerçar-hi, siguem capaços de trobar més llum per als ulls.

El diàleg és impossible

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , ,

Per més que l’independentisme català mantingui parada la taula del diàleg, no n’hi haurà, almenys entre els dos interlocutors directes.Som a les portes d’una sentència del Tribunal Suprem que s’augura com un càstig exemplar contra els caps de les dues organitzacions més representatives del moviment cívic a favor de la independència de Catalunya i contra la presidenta del Parlament i els membres del govern que van traslladar a les institucions el debat públic sobre la plena sobirania. Continua llegint

Ni diàleg, ni estabilitat

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Amb campanyes electorals o sense, ja fa temps que assistim a la vergonyosa desfilada dels partits espanyols que, incapaços de presentar projectes de govern ni alternatives rellevants per al seu país, esperen que els seus electors mosseguin l’ham de la rebel·lió catalana. Aquest esquer -que es va fent més gras amb més detencions i empresonaments, la sentència contra els presos polítics i l’amenaça constant del 155-, fa molta salivera als gòmbits que baden per Espanya, encantats per mitjans de comunicació afins que s’esmercen en idiotitzar-los i en engargamellar-los falsedats. Per a la massa social que sosté l’independentisme català –que no disminueix ni recula- aquest clima no admet cap esperança per al diàleg ni cap marge per facilitar la tasca de cap govern. Per això el que vol és veure els seus diputats i senadors obstaculitzant tant com puguin l’estabilitat política de l’estat espanyol, fins que aquest entengui que la recerca d’una solució política ens beneficia a tots. Si ERC, JxCat i CUP volen maximitzar els resultats electorals, que s’ho apuntin.

Ens ho han fet impossible

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Cartell de l'entitat unionista Somatemps contra entitats i partits sobiranistes

Cartell de l’entitat unionista Somatemps contra entitats i partits sobiranistes

De la intervenció de Pedro Sánchez, dimarts passat a la nit, per a confirmar que el 10 de novembre hi haurà noves eleccions a les Corts espanyoles, una frase ens repica com un torturador maldecap: “Ens ho han fet impossible”, deia el president del govern no-nat per encolomar als altres partits la responsabilitat del fracàs de les negociacions i obrir així una campanya que tindrà aquesta frase com a principal argument del PSOE i l’avorriment que provoca la política espanyola com a handicap més important. Sobretot a Catalunya on ja tenim ben clar que a Espanya sí que “ens ho han fet impossible”. Ara bé, aquesta convicció no ha de ser cap pretext per a l’abstenció sinó un argument per al vot útil. I hauríem d’entendre que el nostre vot útil consisteix a impedir que l’abstenció dels catalans doni més escons a les formacions unionistes, a no perdre l’oportunitat que la nostra veu ressoni cada dia en el temple del constitucionalisme i a no caure en el parany d’ una negociació bilateral que no hi haurà mai. L’únic vot útil que ens convé és el que projecta la nostra inesgotable resistència.

Els pressupostos també són eines de país

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

L’ofensiva contra les empreses que fan costat a la repressió del procés d’autodeterminació de Catalunya ha accelerat el pas i sedueix molts ciutadans. No només pels arguments sobiranistes sinó també pel desig de substituir els abusos de les grans companyies (que s’aboquen al creixement continu del benefici i al detriment progressiu de la qualitat i l’atenció al client) per empreses honestes i de proximitat. I ja que aquesta iniciativa ha instaurat el concepte estratègic d’ ”Eines de País”, preguntem-nos si no l’hauríem d’aplicar també a qüestions tan importants com aquestes però més castigades per la falta de consens i per la miopia política, com els pressupostos de la Generalitat. Si els partits que en negocien l’aprovació, en comptes de llençar-se pel cap xifres i estadístiques sobre les escoles i els hospitals públics, s’hi passegessin i veiessin en quin estat es troben i quines necessitats urgents tenen, potser aleshores acabarien amb aquesta comèdia pusil·lànime i trobarien punts d’acord per a aprovar-los i, sobretot, per a executar-los. Perquè també són eines de país.

Demà

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Onze de Setembre a Barcelona.

Onze de Setembre a Barcelona.

Mantinc una llarga conversa amb l’amic M. que té una llarga trajectòria com a escèptic militant només interrompuda per sumar-se a l’esperança d’una Catalunya independent. Per això, en aquests temps en què el sobiranisme viu enmig de sacsejades, divisions i contradiccions, li rebrota amb facilitat la temptació de tornar a la seva confortable tribuna d’incredulitat i desconfiança. Continua llegint

Surfejant les eleccions

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Per a evitar la repetició d’eleccions, Pedro Sánchez continua demanant als adversaris i als teòrics aliats que facin una genuflexió incondicional davant de la seva majestàtica ambició de governar en solitari a canvi de res. És a dir: aposta per tornar a les urnes i sembla que només ho podria impedir la por d’Unidas Podemos a un desencís dels electors i a l’avanç de la dreta, si és que això els fa tremolar prou les cames perquè els pantalons els acabin de caure fins a les clavilles.
A Catalunya, Pere Aragonès engega una discussió pressupostària suïcida mentre els cors del seu partit entonen melodies electorals. Amb un govern bloquejat per la manca de diners (deute i ofegament financer per l’Estat), per la falsa equidistància dels comuns i per la insatisfacció sistemàtica de la CUP), les eleccions guanyen força per damunt d’una nova pròrroga pressupostària.
Amb aquest horitzó a la vista, les forces independentistes continuaran barallant-se pels salvavides o tenen alguna idea pragmàtica per enfilar-se a la cresta del tsunami?

Empobrint Catalunya

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

El govern espanyol es pot treure tots els informes que vulgui de la màniga dels assessors als quals paga el sou, però els acords i les pautes sobre el finançament autonòmic no formen part de pactes polítics puntuals sinó que se sostenen en la llei 22/2009 que, com totes les lleis, transcendeix la transitorietat d’un govern en funcions. Per tant, l’executiu de Pedro Sánchez reté injustificadament 1.317 milions d’euros que haurien de ser a les arques de la Generalitat, manté la desinversió de l’Estat a Catalunya al voltant dels 7.000 milions d’euros anuals i continua la política de devastació practicada pels seus antecessors que van imposar un sistema de transferències ordinàries basat en la fiscalització política (seqüeles del 155) i van impulsar la fuga de seus socials de les grans empreses. Després, si voleu, hi podem afegir el dèficit fiscal i, fent la suma-resta de tot plegat, conclourem que, entre el que deu, el que no gasta i el que impedeix gastar, el govern espanyol demostra un interès evident per empobrir Catalunya. Ai no, que és l’independentisme qui ho provoca, com el rebel que reclama la bufetada.