Traspàs de govern

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

Quan un govern té la necessitat d’aprovar els pressupostos generals arribant a una entesa amb l’oposició, caldria pensar que el marc de negociació es limita a les partides que els configuren: apujar o abaixar determinades previsions de despesa o acordar mesures per millorar l’entrada d’ingressos. Però l’acord al qual han arribat ERC i el PSC per donar viabilitat als pressupostos del 2023 es basa en la posta en marxa de projectes públics i privats (Quart cinturó, aeroport d’El Prat o Hard Rock) que tenen ben poc a veure amb els comptes anuals i força més amb un desenvolupament programàtic que, en aquest cas, no és el del partit que ocupa el Palau de la Generalitat. Per més que ERC insisteixi a reforçar el seu pragmatisme –i obtenir un any més de corda per a l’executiu que ara ocupa en solitari no és un trumfo menor- fer-ho a costa dels seus propis principis i dels seus propis alcaldes no sembla una bona idea. I fer-ho a favor dels que aspiren a prendre-li el califat, encara menys perquè, en la pràctica, és gairebé com començar a fer efectiu el traspàs de govern.

Allò que no es traspassa

Etiquetes

, , , , ,

Darrerament he estat testimoni observador del tancament, venda o traspàs de diferents establiments de restauració i d’hoteleria d’aquells “de tota la vida”. Negocis familiars que un dia van ser oberts per dones i homes emprenedors que s’hi van posar al capdavant, la majoria sense cap més bagatge que una fèrria voluntat de treball i una disposició incondicional per oferir un bon servei. Hotels i restaurants on els clients eren acollits amb un tracte obert i afable amarat de la personalitat intransferible dels seus propietaris que, amb els anys, el van convertir en un distintiu del turisme de casa nostra i que mai va ser cap barrera per evolucionar de l’espontaneïtat a la professionalització, sinó tot el contrari.
Haig de confessar que la desaparició d’aquests establiments m’ha entristit profundament i no pas per nostàlgia dels agradables moments que hi hagi pogut viure personalment en el passat ni per les històries extraordinàries que n’hagi sentit explicar. La meva tristesa prové en comprovar que el tancament significa de fet, una renúncia, un llençar per la borda tot l’esforç econòmic que hi han fet les generacions precedents, totes les hores de feina i de preocupacions que s’hi han dedicat, tota l’amabilitat que s’hi ha abocat. Perquè res de tot això no es traspassa amb l’establiment i tot aquest capital ha passat avall, ha esdevingut cendra, com a molt solidificada en patrimoni immobiliari, però sense deixar-hi cap pòsit de valors. I també em sap greu que les generacions actuals no hagin tingut el valor d’acceptar l’herència moral que cada una d’aquestes petites empreses representava, el valor de sostenir el repte que un dia van afrontar els seus pares, avis o besavis.
Podem estar d’acord que el turisme d’avui no és el mateix que van conèixer aquells fundadors. Els temps canvien a gran velocitat. Ara ja no hi ha famílies que vagin als hotels a passar-hi les vacances en un ambient gairebé familiar ni clients que vulguin sentir-se en els restaurants com a convidats en el menjador d’un amfitrió. I si n’hi ha que encara ho volen, fan cua per entrar als selectes establiments amb estrella. Les famílies troben més llibertat i un preu més assequible en qualsevols dels milions d’apartaments que s’han apoderat del paisatge, els viatgers ocasionals prefereixen passar d’un hotel a un altre, d’una ciutat a una altra en una acumulació incessant d’experiències i selfies. La contractació on-line i les facilitats de transport afavoreixen un ventall i una varietat inesgotable d’ofertes, que ara es trien per l’indret, per la ubicació, per la decoració de l’habitació, per una fotografia falsejada de l’entorn o per la competència de preus. I els valors del tracte personal queden reduïts –i sovint manipulats- als comentaris dels usuaris precedents o de l’expert en xarxes i comunicació.
Tampoc els establiments són els mateixos. Molts han estat absorbits per grups hotelers i la gent que hi treballa no té cap altre al·licient que complir amb els estàndars que li han fixat al contracte i rebre’n un salari, de manera que allò que no encaixa en aquests dos paràmetres és, en general, arraconat sense contemplacions, sigui quina sigui la seva escala de servei. El client marxa content o decebut només en la mesura que les seves expectatives encaixin en allò que l’oferta proclamava i els valors de proximitat no hi solen figurar. No entrarem a valorar si aquest sistema és bo o dolent, millor o pitjor. És el que hi ha ara i ens hi adaptem ràpidament. Hoteleres i restauradors no volen perdre oportunitats i els que fem el turista no volem renunciar a les comoditats que els nous temps ens han portat. La pregunta cabdal és, però, si els valors dels pioners són compatibles amb els costums que els avenços socials i tecnològics ens han portat. I la resposta és indubtablement afirmativa. Entre altres raons, perquè, tot i que més escassos i aïllats, encara hi ha establiments que mantenen el tarannà dels fundadors, que són propers al territori i al visitant, que ofereixen un tracte amigable amb indiferència de qui tinguin al davant i que cap d’aquestes virtuts no és un obstacle per a excel·lir en la professionalització ni en l’adaptació a l’evolució del sector.
Per tant, si encara se’n poden trobar, vol dir que tenen raó de ser i que les seves qualitats poden ser inculcades, transmeses i ensenyades de la mateixa manera que poden ser fomentades i sostingudes. I precisament per això, hem de reclamar als formadors i als responsables de les administracions públiques que hi posin tots els recursos necessaris per mantenir-los, per evitar que els descendents dels fundadors emmalalteixin de sordesa, d’amnèsia o de desànim i caiguin en la temptació de l’abandó, de la liquidació, del rèdit immobiliari. Perquè el turisme de Catalunya s’ha fet gràcies a la suma de molts exemples individuals que han sumat esforç, sacrifici, amabilitat i professionalitat per esdevenir els ingredients insubstituïbles d’una marca pròpia, d’una marca molt diferent de la que hom pot trobar repetida en sèrie a qualsevol de molts altres països.

Article publicat a la Tribuna Digital de la Fundació Jordi Comas Matamala

L’esperpent de Pegasus

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Anotin a l’agenda el 20 i el 21 de març, perquè tenen una cita teatral de primera, a l’alçada de les millors escenes esperpèntiques de Valle Inclán. Una delegació de la comissió investigadora que el Parlament Europeu té oberta per l’espionatge de l’Estat espanyol amb el programari Pegasus, visitarà les diferents institucions relacionades amb el cas, entre elles el CNI. Si la presidenta d’aquesta comissió, Sophie In’t Veld, ja ha dit que els partits espanyols han intentat tota mena d’argúcies per impedir que s’aprovés la visita i qualsevol altra iniciativa d’investigació, imaginin quines maniobres desplegaran a les institucions que consideren casa seva. El decorat que aixecaran per amagar les ruïnes morals del seu estat de dret, la cara de pòquer amb què rebran els comissionats i les divagacions amb què pretendran justificar l’espionatge, faran que els enviats europeus s’emportin l’amarga sensació d’haver estat acollonats. Tot això dirà poc a favor d’Espanya, és cert. Però ja se’n cuidarà la diplomàcia entre estats perquè també digui ben poc a favor d’Europa.

Ningú no es veu el gep

Etiquetes

, , , , , , , , ,

En una entrevista de Vilaweb, el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, es lamenta que els diferents actors independentistes no s’hagin assegut al voltant de la mateixa taula des de fa més d’un any. Tots sabem que hem arribat fins aquesta lamentable situació per les divergències entre els diferents partits polítics, que competeixen per ocupar els escons de les institucions perquè és això el que els dóna força representativa i econòmica. Un objectiu egoista, captiu dels càlculs resultadistes, sotmès a l’estatus quo i amb una mirada tan curta que no veu res més enllà del melic. Però és que si algú tenia prou força per corregir aquesta dinàmica -i ho van mig aconseguir per arribar fins a l’1-O– eren les organitzacions cíviques transversals, com l’ANC i Òmnium. Per tant, des d’una i des de l’altra també s’haurien de preguntar –i explicar- com és que han sucumbit a la fagocitació partidista, per què no s’hi han enfrontat obertament i per quin motiu no han estat capaces de generar prou força moral i cívica per tornar a fer-los seure a tots al voltant d’una taula unitària.

Responsabilitat amb els serveis públics

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

La vaga que la setmana vinent faran els professionals de la sanitat i de l’ensenyament públics de Catalunya potser forçarà l’Administració a resoldre alguns dels problemes que denuncien aquests col·lectius, però serà materialment impossible que s’hi puguin aportar tots els professionals, totes les infraestructures i tots els augments salarials que farien falta per resoldre les deficiències i els problemes que pateixen ambdós sectors. Per aconseguir-ho farien falta molts més diners dels que la Generalitat disposa, perquè els serveis públics són sempre una manta massa curta per abrigar-ho tot i abrigar tothom..
Un manta curta també l’és el pressupost de la Generalitat, que per al 2022 ha estat de 38.131 milions d’euros, dels quals 11.171 (29%) corresponien a Salut i 6.681 per a Educació (17%). És a dir, aquests dos departaments s’enduen el 46 per cent del pressupost i amb el 54% restant s’han d’alimentar el foment de la cultura, la seguretat ciutadana, les obres públiques, les polítíques socials, l’estructura de l’administració pública, el foment de l’economia, la recerca i les universitats i la protecció del sector primari i del medi natural. Un repartiment que, en molts casos, es queda en la xocolata del lloro i que explica per què Catalunya acumula feixucs endarreriments. Una reflexió sobre aquesta situació convida a mirar cap a altres països europeus amb una demografia semblant i adonar-nos que en Educació hi ha percentatges similars (un 16% als països nòrdics) i també menors (12% a Bèlgica i 11 % a Àustria). Pel que fa a Salut, la diferència amb Catalunya és més notable i la mitjana dels mateixos països se situa en el 17%; és a dir, un 12% inferior al nostre.
Repensar els serveis públics ha de ser una feina prioritària per als Governs dels propers anys. No seria bo retallar impulsivament ni revisar l’actual distribució pressupostària sense reflexionar en profunditat sobre els models de serveis públics en general i, sobre els de Salut i Educació en particular. Hauríem de partir, és clar, dels principis en què es basen els models actuals que són els de procurar que serveis com la salut i l’educació estiguin a l’abast de tothom, perquè la reflexió que proposem avui va en la línia de millorar la situació actual i no d’empitjorar-la ni de donar cap oportunitat als partidaris de mercantilitzar el nostre benestar. Un cop d’acord amb aquest fonament, també caldria que abandonem la creença que ens ho han de servir tot en safata. No és possible gaudir de barra lliure. No podem tenir totes les prestacions per a tots el casos possibles i imposar-nos aquest objectiu ens aixecaria al davant una hipoteca de murs difícilment derrocables com els que l’electoralisme dels partits que governen ja estan aixecant des de fa temps.
Compartir responsabilitats entre l’Administració i la ciutadania és una altra fita a aconseguir. Els serveis públics també són responsabilitat de cada ciutadà, no només satisfent els impostos que serveixen per finançar-los sinó fent-ne un bon us i excloent aquell raonament primitiu que indueix algunes persones a creure que, perquè és un servei de tots, el poden malbaratar. Cal fer molta didàctica des de l’Administració, però això no és suficient. També cal fer arribar als ciutadans la informació sobre el cost dels serveis públics dels quals gaudeixen i una bona manera és la introducció del copagament en determinats serveis, de forma percentual i testimonial. Aquest sistema és un indicador excel·lent perquè tothom sigui conscient de l’ús i de l’abús que se’n fa i, de fet, ja s’està aplicant en serveis públics menys “sensibles” com en el transport de viatgers. Però també l’Administració ha de demostrar responsabilitat procurant el benestar dels seus ciutadans. I ho ha de fer administrant bé els recursos disponibles i no estirar més el braç que la màniga. És a dir: no inflar la cartera de prestacions si no disposa dels diners per pagar-les, no anar-los a sostreure a altres serveis públics necessaris per al desenvolupament del país i, encara menys, regatejar-los de les retribucions i de l’estabilitat contractual del personal que n’ha de tenir cura, com denuncien els sectors que van a la vaga el dia 25 i 26 vinents.
Una Catalunya independent té molt a veure amb tot això. En primer lloc perquè un sistema impositiu propi permetria ajustar millor els recursos econòmics per governar. En segon lloc, perquè la tornada a les arques catalanes d’allò que avui és el dèficit fiscal amb l’Estat facilitaria la revisió dels desequilibris en els percentatges pressupostaris que assenyalàvem al començament de l’article. I finalment, perquè no hi hauria cap excusa per eludir les responsabilitats que reclamàvem al Govern i als ciutadans. I seria bo per a tots –per al país i per a tots els ciutadans– que els sectors que la setmana que ve es mobilitzen no passessin de perfil pel davant d’aquesta qüestió.

Ser-hi o no ser-hi

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Si el president de la Generalitat hagués decidit no assistir a la cimera franco-espanyola de dijous vinent, és ben segur que Emmanuel Macron no l’hauria pas trobat a faltar i que Pedro Sánchez tindria una nova oportunitat per fer més brometes suades sobre l’evaporació de l’independentisme. Presentant-s’hi, en canvi, té l’oportunitat de fer visible l’ull de poll, de provocar interrogants en els seus interlocutors, d’evidenciar la incòmoda constatació d’un problema no resolt, de representar institucionalment allò mateix que milers de veus cridaran uns quants carrers més avall. Tarradellisme de manual. Des d’aquesta perspectiva, és possible arribar a comprendre la decisió del Govern d’acceptar ser tractat com un convidat a casa seva, sempre i quan Aragonès no es resigni a fer-hi l’estaquirot i adopti una actitud determinant, amb paraules tan breus com exigeixi el protocol però tan precises i afilades com la situació reclama. Perquè si no és així, llavors sí que en comptes de fer més visible el problema es farà més visible la seva liquidació.

Hostes vingueren

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

L’estat francès i l’estat espanyol celebraran, el proper 19 de gener, la vint-i-setena bilateral des que el 1987 es va institucionalitzar la trobada per homologar-la amb les que França ja mantenia amb Itàlia i Alemanya. Se celebra alternativament a cada país i serà la segona que es fa a Catalunya ja que Jacques Chirac i José Luis Rodríguez Zapatero es van reunir a Girona el novembre del 2006. La cimera, per tant, és ordinària i no hauria de tenir cap més transcendència que la dels acords puntuals que s’hi concertin. No obstant, la premsa unionista a Catalunya s’ha afanyat a subratllar que l’escenari ha estat expressament escollit pel president espanyol per certificar que el Procés està liquidat i Catalunya, pacificada. Tant si es tracta d’un missatge dictat des del govern com si només és un somni humit d’aquests mitjans auto-subordinats, l’independentisme no hauria de desaprofitar l’ocasió de fer-los saber que recordem perfectament que uns i altres ocupen per la força la nostra terra i que no ens faran sentir com a convidats a casa nostra.

El 2023 se’ns farà molt llarg

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

Com que Pedro Sánchez ja va donar per recollida i plegada la taula de diàleg, el president Aragonès va provar de parar-ne una altra a veure si, per la via de la interlocució social, podia reactivar la proposta de l’acord de claredat que ja havien refusat el Parlament, per insuficient, i el govern espanyol, per excessiva. Però l’any entrant serà dolent per als diàlegs de fons perquè ens consumiran els debats de proximitat temporal i no de proximitat nacional. El primer semestre ens caurà al cim la campanya de les eleccions locals (ajuntaments, consells comarcals i diputacions) amb totes les disputes imaginables i tots els fratricidis independentistes encara no consumats. Sumem-hi el fel que ens haurem d’empassar quan siguem objecte de debat a les eleccions autonòmiques de mitja Espanya i allarguem l’agror a tot el segon semestre, calendari preelectoral de les legislatives espanyoles. Si algú creu que enmig d’aquest panorama -i amb l’amenaça d’un avançament electoral a Catalunya– s’hi podrà trobar diàleg i claredat que es prengui una til·la. El 2023 se’ns farà llarg.

Al mig, com el dijous

Etiquetes

, , , , , , , ,

La grandiloqüència de l’oratòria parlamentària i la fam dels mitjans de comunicació ens han presentat com a greu crisi institucional la disputa entre el govern espanyol i el Tribunal Constitucional. Però tot plegat és poca cosa més que una baralla entre el PSOE i el PP per activar o desactivar el canvi de majories en el tribunal i en les cambres legislatives. És molt dubtós que la reforma que el PSOE vol impulsar per resoldre el conflicte vagi encaminada a derogar la Llei Orgànica 15/2015, que va atorgar al TC competències executives i sancionadores pròpies d’un tribunal de justícia ordinària a ran dels esdeveniments polítics de Catalunya, o que pretengui refundar-lo com un ens més propi d’una societat democràtica avançada. L’1-O els cou a tots com una mata d’ortigues a les calces i el TC els és imprescindible: el PP el necessita per aturar els independentistes i un PSOE que els hi veu venuts, i els socialistes es vanten d’haver-nos pacificat amb l’ajut del Tribunal. Què voleu que hi fem aquí al mig, com els dijous, en comptes de fugir-ne?

Més clar no ho poden dir

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

En la sessió parlamentària de control al Govern de dimecres passat, el president Aragonès es va defensar preguntant a Junts si, amb la reforma del delicte de sedició que ERC ha propugnat, els independentistes condemnats o encausats quedaran en una situació pitjor o millor que abans d’aprovar-se. La pregunta és perversa: Catalunya està millor amb l’autonomia que sense? O amb les inversions que l’Estat hi destina que sense? Per a ERC potser és millor un peix al cove que una canya de pescar, però per a un ampli sector de l’independentisme qüestions com l’amnistia o el reconeixement del dret a l’autodeterminació no són divisibles ni es poden substituir per succedanis. Per més que el partit del Govern s’esforci a projectar il·lusió i esperança sobre la seva interlocució política amb el govern de l’Estat, la veritable transcendència d’allò que pacta no és en el text dels acords sinó en la interpretació i l’ús que en fan els que tenen la paella pel mànec. I en aquest sentit, els barons i els ministres del PSOE i els marmessors del franquisme emmascarat han estat prou clars.