Amb els pixats al ventre

Etiquetes

, , , , ,

Va, d’acord: ajornem les eleccions perquè en tot un any –en què han coincidit el clima preelectoral i la pandèmia– no hem tingut temps d’organitzar cap sistema de vot a distància ni anticipat, ni d’augmentar la seguretat dels electors repensant els mecanismes i els circuits i multiplicant el nombre de meses i de col·legis electorals. Però, un moment: els que ara s’emparen en la seva pròpia imprevisió per evitar que fem cua per anar a votar, no són els mateixos que han eixamplat la màniga durant la campanya comercial de Nadal perquè poguéssim anar a fer cua als carrers de botigues i als centres comercials? Ah, sí, és veritat: els índexs de contagis de llavors no eren els mateixos que ara, malgrat que les advertències dels experts en prediccions científiques i en epidemiologia no han canviat mai en tot aquest temps. Però ara sí, va, fem-los cas i acusem els partidaris d’anar a votar el 14-F de ser uns temeraris i uns insolidaris que només pensen en els seus interessos, i no persones assenyades com el nostre Govern, que sap com fer cas a tothom i a ningú alhora.

El vot anticipat té mal correu

Etiquetes

, , , , ,

Potser aquesta setmana quedarà una mica malament que ho diguem, però els catalans compartim amb els seguidors de l’Oncle Donald la desconfiança en el vot per correu. Com que la pandèmia dificultarà votar amb normalitat el proper 14-F, l’administració fomenta el vot anticipat per mirar de garantir la participació de tothom. Però, ja tenim prou mesures legals i logístiques que permetin oblidar-nos de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per a evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar la majoria parlamentària a la cambra nacional, potser no serà gaire recomanable fer-lo servir fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. D’això se’n diuen garanties. La resta, foc d’encenalls i fum.

Quan ens vacunarem i qui ho farà?

Etiquetes

, , , ,

Ara que les vacunes contra el Covid-19 emboliquen d’esperança el regal principal que tothom ha demanat als Tres Reis de l’Orient, els catalans independentistes ens preguntem amb quin paper ens vindrà embolicat el regal que fa tres anys que demanem i que, de moment, només ens ha portat més garrotades que al tió i, com més temps passa, més símptomes de malestar de difícil pronòstic. Ens ha agafat una caparrassa tossuda i obtusa; el melic ens ha crescut desmesuradament fins a fagocitar la resta del cos; hem perdut el gust per l’acció; l’olfacte ha desaparegut o ens enganya quan es tracta d’ensumar el vent de ponent i ens falta l’aire quan provem de fer pinya amb els que abans ens aveníem tant. I, per acabar-ho d’arreglar, encara no sabem si és millor vacunar-nos ara per recuperar el delit i tenir forces per anar a votar el 14-F, si confiar que el resultat electoral acabi essent l’antídot que ens ha d’immunitzar contra aquest virus que té espores de rendició, o si, en realitat és una vacuna que també s’ha de prendre en dues dosis.

La porta de Laporta

Etiquetes

, , , , , , , ,

La gran pancarta de Joan Laporta a Madrid ha caçat un munt de pardals d’una sola perdigonada. Ha anunciat “urbi et orbe” el propòsit de tornar a presidir el Barça; es presenta a les portes del club més antagonista; s’adreça als seguidors rivals amb un to educat però desafiant; recorda als barcelonistes d’arreu d’Espanya que poden votar la seva candidatura i puja l’adrenalina de la culerada, per a la qual “mocar” el Real Madrid és una dèria vital. Té tota la raó el també aspirant Víctor Font quan el repta a contrastar projectes i no a tirar coets perquè, en certa manera, aquesta acció fa pensar en les del desaparegut Tsunami Democràtic. Però és evident que Laporta ens ha recordat que hi ha una via per curar ferides. Quan estem abatuts perquè administrem malament les victòries, perquè digerim amb dificultat les derrotes, perquè l’enemic s’acarnissa amb els presoners i perquè tota la llavor que sabem plantar és la zitzània, no hem de renunciar a fer servir la imaginació i la força de la comunicació per tornar a aixecar els estendards.

El fracàs de Badalona

Etiquetes

, , , , ,

Que un grup flotant d’un centenar llarg de persones hagi estat malvivint en unes naus industrials abandonades de Badalona durant deu anys és un fracàs de les institucions d’aquest país i un clar exemple de la seva negligència. De qui tenia la responsabilitat de la seguretat ciutadana, que hauria d’haver impedit l’ocupació dels edificis per seguretat i per higiene pública i hauria d’haver actuat sense miraments quan aquestes naus s’han convertit en una cova d’Alí Babà i una font de problemes amb el veïnat. De qui havia de fer-hi arribar l’assistència social per atendre les persones necessitades i evitar que es cronifiqui la seva vulnerabilitat. De qui té la responsabilitat de gestionar el règim de residència dels estrangers per impedir que les situacions irregulars esdevinguin una patent de cors. I de la classe política, que des de la confortabilitat dels seus escons s’ho agafa tot amb paper de fumar quan es tracta de parlar de col·lectius marginals, però, quan ha de resoldre problemes concrets com el de Badalona, mira cap als núvols.

Uns presos per uns altres

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Els presos polítics, els exiliats i els 2.850 independentistes catalans encausats no tindran amnistia perquè aquesta via requereix una complexitat jurídica i política impossible d’articular. Els condemnats tampoc no tindran indults perquè la bavositat monàrquica del govern espanyol defugirà de posar el rei en el compromís de validar-los. En canvi, sembla que la reforma del codi penal que l’executiu de Pedro Sánchez rumia –en el sentit més zoològic de la paraula- podria portar els presos al carrer si és que el Tribunal Suprem perd els fums i es rebaixa a revisar les condemnes. Aquesta reforma legislativa, però, podria convertir els exiliats en una torna que la justícia espanyola acceptaria de bon grat: si el delicte de sedició es canvia pel d’atemptat contra la integritat constitucional el delicte s’homologaria amb altres legislacions europees i obriria les portes a la pèrdua d’immunitat dels parlamentaris i a l’acceptació de les euro-ordres. Diu Gabriel Rufián que s’ha deixat enrere el temps de les amenaces, les togues, la policia i la presó.

2.339 milions: trumfo o marrada?

Etiquetes

, , , , , , ,

Que ERC i Bildu hagin decidit donar suport als pressupostos del govern espanyol podria portar-nos a discutir si la millor manera d’exercir l’independentisme és treure el màxim profit dels pactes polítics a Madrid perquè l’autonomisme arribi gras i refet al dia D o si és millor mantenir alçades les espases esperant que Sant Jordi baixi a matar el drac. Aquest és un debat viu al nostre país des de les convulsions derivades de l’1-O i, fins ara, sense aplicar-lo a un context, havia estat com entretenir-se amb un joc d’estratègia de sobretaula. Però això acaba de canviar: el moment i les formes amb què els portaveus oficials i mediàtics d’ERC s’han afanyat a anunciar l’acord al qual han arribat amb el govern espanyol per donar suport als pressupostos de l’Estat per al 2021, certifiquen que Pedro Sánchez els acaba de posar a la mà un trumfo electoral de 2.339 milions d’euros. Això sí que és un context. Com també ho és l’historial de promeses falses que el president socialista arrossega i que fa témer que el trumfo d’uns sigui una nova i ben calculada marrada per a tots.

A les urnes, “tribuneros”!

Etiquetes

, , , ,

Un tribunero, ja ho saben, és un soci de graderia que té una irrefrenable i dramàtica addicció al curtplacisme, que bascula arrítmicament entre l’esverament pessimista i l’eufòria desbordant i que desprèn un alt índex de contagi. Sí: efectivament, els tribuneros de can Barça tenen una cita electoral important el 24 de gener, però encara és més important la cita que tenen, tres setmanes després, els tribuneros de l’independentisme. Què passarà a les eleccions al Parlament del 14 de febrer? Perquè, ara mateix, la mocadorada al país és general. Ningú no està content; tothom protesta i els que haurien de posar pau (i mesures) s’esbardufen i es fan la traveta els uns als altres. L’independentisme que fins ara ha posat pell morta a les baralles internes, s’ha fet el sord amb els bocamolls i ha posat ànima de càntir contra els errors, cedirà a la gesticulació tribunaire i ho engegarà tot riera avall de l’abstenció o muntanya amunt de l’unionisme? Tan poc ha durat la força popular de l’1-O i tan feble és la seva voluntat i la seva memòria?

Déjà-vu arbitral

Etiquetes

, , , ,

Es considera àrbitre el que dirimeix o jutja de manera imparcial. Alguns compleixen amb fidelitat aquest manament, però d’altres porten la samarreta del seu equip preferit sota l’uniforme o bé, sense complexos, ja arriben al terreny de joc amb el partit arbitrat des de casa. Com que àrbitre i jutge són sinònims, i no només en el llenguatge metafòric, els lectors que segueixin el judici pels atemptats terroristes de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils ja s’hauran fet una idea de quina mena d’àrbitre és el president del tribunal, Félix Alfonso Guevara: un home que té massa feina per llegir-se “escrititos” de pèrits i testimonis de l’acusació particular que posen en dubte la versió oficial sobre la mort de l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es-Satty, i sobre la seva relació amb el CNI. Sobretot si aquests “escrititos” han estat redactats per un significat advocat català independentista i poden interferir en les estructures argumentals d’una sentència que ja sembla redactada. Ui, no, què dic, que a Espanya això no passa.

El taujanisme, l’altra epidèmia

Etiquetes

, , ,

Els EUA presumeixen de ser el paradigma de la democràcia. Però ara es troben que un candidat a la presidència es proclama guanyador abans que l’escrutini sigui concloent, que els seus partidaris es manifesten amb actitud amenaçadora donant trompades a les portes dels col·legis electorals perquè s’aturi el recompte del vot anticipat, que els és desfavorable, i que la meitat dels nord-americans no reconeix a l’altra meitat el dret a governar durant la propera legislatura. És a dir, com en una república bananera. Al cap i a la fi, aquesta mena de règims han estat sempre franquícies de la particular manera nord-americana d’exportar el seu concepte de llibertat. Però perquè tot això sigui possible és indispensable l’existència d’una àmplia massa de ciutadans nedant cofois en el taujanisme, en l’analfabetisme cívic, en el bloqueig del raonament, en la visceralitat. I llavors un simple gest, un sol llumí, els pot il·luminar o fer esclatar, segons convingui. I si algú es pensa que aquesta és una epidèmia que queda lluny, només ha de treure el cap per la finestra.