Exiliats atrapats

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Divendres, el Tribunal General de la UE va examinar la immunitat parlamentària de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí i aviat se’n sabrà la decisió. També aviat, la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, decidirà si avala o denega les credencials dels tres diputats i si confirma o contradiu el sospitós off the record que el diari El Mundo li va robar de la cartera. Passi el que passi en un cas, en l’altre i en tot el que derivi de la reforma dels delictes de sedició i malversació, el futur dels exiliats sembla condemnat a podrir-se en els llimbs. En aquesta dimensió perduda que hi ha entre les decisions que prenen les institucions polítiques de la UE, condicionades per la compravenda de favors entre els estats, i el llarg i lent recorregut que permeten les institucions judicials europees. D’una banda, una batalla perduda. De l’altra, victòries morals només accessibles des de l’exili. I al país on tot va començar, una boira espessa ens en separa i ens paralitza enlluernant-nos amb miratges de diàleg i amb cabassos de duros a quatre pessetes.

Treva per submissió

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Encara brandaven les palmes i les branques d’olivera al voltant dels profetes que celebraven l’abolició del delicte de sedició, que la veu de Pilat ja s’escolava per la boca de Pedro Sánchez i Nadia Calviño: la reforma legal només pretén conciliar amb la UE un tipus penal que ha quedat obsolet perquè els seus tribunals no li deneguin les extradicions dels independentistes exiliats. I un cop aquí, ja hi haurà jutges i fiscals que ho afinin, que la semàntica jurídica ja els deixarà marges prou amples. Més clar no ho podien dir, no ho podia explicar millor el text de la proposta que ha presentat el govern espanyol i amb més rotunditat no ho podien advertir Junts, la CUP, Òmnium, l’ANC i altres organitzacions socials. No es tracta de cap iniciativa per desjudicialitzar la política sinó d’una estratègia per completar-la, per culminar la caça i captura dels rebels, tant si encara en queden alguns a Catalunya que es pensen que els carrers seran sempre seus, com si resisteixen a l’empara de l’exili. I qui no vegi que no hi haurà treva sense submissió, que Santa Llúcia l’empari.

La casa per barret

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , ,

El sondeig que va fer públic dimecres el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) mostra alguns resultats que semblen contradictoris i que fan arronsar el nas sobre la cohesió estadística de la població enquestada i sobre l’estabilitat de la intenció de vot que projecta. Però diu, més o menys, el que hem dit i repetit que diria: que, de moment, unes eleccions al Parlament no portarien a un repartiment gaire diferent dels actuals escons de la cambra i que els pactes possibles tampoc no ho serien. Fer-les ara, doncs, no resoldria res però fer-les més endavant tampoc, perquè si alguna cosa han aconseguit els partits d’aquella virtual majoria del 52 per cent ha estat fotre’s la casa per barret. Ja no hi haurà majories parlamentàries per la independència ni tampoc independència sense una majoria parlamentària. Potser els profetes del pragmatisme provaran d’aixecar una cabana autonomista sobre les runes però el més probable és que s’hi faci un circuit arqueològic: Catalunya, la Pompeia del segle XXI, consumida pel foc de les seves pròpies entranyes.

L’iceberg Dalmases

Etiquetes

, , , ,

Un veterà company de redacció va rebre, fa molts anys, un sobre amb diners i una nota perquè escrigués una notícia favorable a uns interessos comercials conflictius. Al cap de pocs dies, la informació publicada deixava per als parracs aquella empresa. I quan els seus responsables van preguntar al periodista si havia rebut el sobre, ell els va dir que sí, però que no acceptava interferències en la seva feina. Dels diners, ningú no en va parlar. Influir en els mitjans de comunicació i manipular-los són temptacions tan velles com l’ofici més vell. Per això l’afer Dalmases té més transcendència en la recargolada rivalitat política que ens esprem el país i el futur que no pas entre el gremi periodístic, que assumeix que aquesta càrrega va inclosa en les relacions que la feina ens obliga a mantenir amb el poder. Una altra cosa és quin preu n’hem de pagar o quina recompensa en rebem, periodistes i mitjans. Per a més informació, vegeu els nomenaments de periodistes per a càrrecs de confiança política o la relació de subvencions i ajuts que el govern concedeix als mitjans.

Resistir, malgrat tot

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Tots els partits de l’oposició remuguen la cançó enfadosa de la soledat d’ERC. Però si ara es convoquessin eleccions al Parlament de Catalunya els resultats que s’obtindrien repetirien, diputat més o menys, la mateixa distribució d’escons que hi ha actualment. A qui podria interessar l’enrenou d’una moció de censura i uns nous comicis per quedar-se allí mateix? Sobretot quan, per configurar una majoria, caldria recórrer als mateixos arguments que són vigents per configurar-la avui? Troni, llampegui o caigui el cel al damunt dels nostres caps, a tothom li convé donar-li temps a ERC perquè governi fins al final de la legislatura. Als que la volen veure caure, perquè tingui ocasió d’ensopegar amb les seves pròpies limitacions i amb els entrebancs que tots els altres li posaran al davant. I a la mateixa ERC perquè no té cap altre recurs que governar en solitari buscant pactes puntuals i confiar que, amb l’acció de govern i els pactes amb el PSOE, pugui treure’s un as de la màniga que li faci guanyar posicions.

Política als Mossos

Etiquetes

, , , , , ,

Als Mossos d’Esquadra se n’hi fa molta de política. En primer lloc, la que hauríem d’acceptar perquè l’executa qui té la potestat democràtica de governar el cos en la direcció que el seu programa electoral ha dit que el faria anar. En segon lloc, la que hi fan alguns mandataris i tota la seva corrua de llepa-soles en benefici de causes particulars (Miquel Samper dixit). També n´hi fan els sindicats, en legítima defensa dels drets dels funcionaris, no sempre exempta de coaccions partidistes. I, finalment, la que hi fan alguns professionals important vicis d’altres cossos policials hereus de la dictadura. Per això, el conseller Elena no només hauria de tenir l’orella dreta i la mà ferma, sinó que també hauria hagut de tenir prou intel·ligència per no posar el sub-prefecte Sallent a fer-li el llit cada dia al prefecte Estela. Perquè aquests procediments de manual de gestió per a inexperts no fan res més que fragmentar el cos i posar en evidència que qui mana no és prou valent per assumir les seves responsabilitats.

El comú denominador

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

La solidesa de les conviccions que han portat a tants de catalans a adherir-se a l’independentisme des del 2010 ençà, és el que permet als més optimistes afirmar que el Procés es manté viu, malgrat que els partits polítics que els representen s’esbudellin sense miraments. Però una cosa és mantenir-se viu i una altra de ben diferent és estar en plenitud de facultats. La força popular és una força teòrica, virtual, anèmica, sense l’eina de transformació que són els partits polítics. I ara que és ben evident que uns i altres ni es corresponen ni es coordinen, potser caldria reflexionar si l’objectiu prioritari ha de deixar de ser la independència per passar a ser la consolidació del denominador comú. És a dir: provocar i aconseguir que, tant a les dues organitzacions cíviques majoritàries com als tres partits polítics independentistes, prenguin les estructures i el poder aquelles persones convençudes que és prioritari treballar plegats per aconseguir la independència que atiar les diferències i competir per una hegemonia que no els duu a cap altre lloc que al seu melic.

Peix al cove

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Quan Pere Aragonès va anunciar que en el debat de política general faria una proposta que tractaria la ciutadania “com a “major d’edat”, ens preguntàvem si seria un caramel o un pinyol i allò de l’“acord de claredat” ha aclarit els dubtes: és un bon pinyol i ben repelat perquè poca cosa se’n podrà treure. Però per a ERC sí que ha estat un caramel; un esquer que ha penjat de l’ham perquè Junts se l’empassi i se situï al cap del carrer: si continua en l’Executiu s’haurà de ficar on li càpiga l’amenaça de la qüestió de confiança, la destitució de Puigneró, les auditories del pacte de govern, i tot allò que faci nosa al rumb traçat pels republicans. I si se’n va, haurà de carregar amb els efectes de la seva deserció, que tots els seus adversaris no trigaran a inflar i a explotar. A l’hora d’escriure aquest article encara no sabem què ha decidit la militància de Junts, però, sigui el que sigui, ningú no els traurà la feina de recosir un partit encara immadur però ja dividit. Tant de dir-li a ERC que va darrere del peix al cove i no es pensaven que el peix eren ells.

Farts de criatures

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Si a Artur Mas, Carles Puigdemont o Joaquim Torra se’ls hagués ocorregut destituir un conseller d’ERC pels gestos de desconfiança o per les punyalades deslleials que n’han explicat en llibres, articles, entrevistes o confidències, el sidral que hauria muntat el partit d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès hauria sortit molt més car de 155 monedes de plata. Però ja se sap que no tothom té la corda de la paciència de la mateixa allargada ni arriba a la maduresa el mateix dia, si és que mai hi arriba, com no sembla que hi hagin arribat els partits independentistes catalans. Tots sabem que les discrepàncies entre ERC i el bloc postconvergent (Junts o PDECAT) hi són des del primer dia que les urnes els van posar l’obligació d’entendre’s en la conducció del procés d’independència, però els ciutadans n’esperàvem una actitud responsable perquè la política és un ofici per a gent adulta i no per a jovenets que no han superat els vicis adolescents de culpar els altres de les seves incapacitats i de no parlar-se per collonades. Qui amb mainada s’acotxa, culcagat es lleva.

Ara venim, Moreno!

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

El president andalús Juan Manuel Moreno Bonilla convida als catalans (rics) a afincar-se a la seva bonica terra per no pagar l’impost de Patrimoni. Deixem per un altre dia el debat sobre l’aplicació d’aquest impost a Catalunya i sobre la imaginació i la capacitat dels gestors públics per descobrir les fonts de finançament que necessita l’administració pública. Però el cert és que les misses han de sortir d’algun lloc. A Catalunya, per exemple, podrien sortir dels 21.000 M€ del dèficit fiscal. O potser de la totalitat del que els catalans paguem a l’Estat per uns serveis que no necessitem per a res i que inclou també la quota de solidaritat amb altres comunitats autònomes. Una quota que ens van imposar fa quaranta anys per impulsar-hi el desenvolupament i que, al cap d’aquests quatre decennis, ja hem pogut comprovar sobradament que només ha servit per afavorir-hi l’aparició de caradures que presumeixen de
no voler deixar de ser espanyols perquè, si no en fossin, no es podrien mantenir. Si que potser vindrem, Moreno, però a cobrar el crèdit.