A les urnes, “tribuneros”!

Etiquetes

, , , ,

Un tribunero, ja ho saben, és un soci de graderia que té una irrefrenable i dramàtica addicció al curtplacisme, que bascula arrítmicament entre l’esverament pessimista i l’eufòria desbordant i que desprèn un alt índex de contagi. Sí: efectivament, els tribuneros de can Barça tenen una cita electoral important el 24 de gener, però encara és més important la cita que tenen, tres setmanes després, els tribuneros de l’independentisme. Què passarà a les eleccions al Parlament del 14 de febrer? Perquè, ara mateix, la mocadorada al país és general. Ningú no està content; tothom protesta i els que haurien de posar pau (i mesures) s’esbardufen i es fan la traveta els uns als altres. L’independentisme que fins ara ha posat pell morta a les baralles internes, s’ha fet el sord amb els bocamolls i ha posat ànima de càntir contra els errors, cedirà a la gesticulació tribunaire i ho engegarà tot riera avall de l’abstenció o muntanya amunt de l’unionisme? Tan poc ha durat la força popular de l’1-O i tan feble és la seva voluntat i la seva memòria?

Déjà-vu arbitral

Etiquetes

, , , ,

Es considera àrbitre el que dirimeix o jutja de manera imparcial. Alguns compleixen amb fidelitat aquest manament, però d’altres porten la samarreta del seu equip preferit sota l’uniforme o bé, sense complexos, ja arriben al terreny de joc amb el partit arbitrat des de casa. Com que àrbitre i jutge són sinònims, i no només en el llenguatge metafòric, els lectors que segueixin el judici pels atemptats terroristes de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils ja s’hauran fet una idea de quina mena d’àrbitre és el president del tribunal, Félix Alfonso Guevara: un home que té massa feina per llegir-se “escrititos” de pèrits i testimonis de l’acusació particular que posen en dubte la versió oficial sobre la mort de l’imam de Ripoll, Abdelbaki Es-Satty, i sobre la seva relació amb el CNI. Sobretot si aquests “escrititos” han estat redactats per un significat advocat català independentista i poden interferir en les estructures argumentals d’una sentència que ja sembla redactada. Ui, no, què dic, que a Espanya això no passa.

El taujanisme, l’altra epidèmia

Etiquetes

, , ,

Els EUA presumeixen de ser el paradigma de la democràcia. Però ara es troben que un candidat a la presidència es proclama guanyador abans que l’escrutini sigui concloent, que els seus partidaris es manifesten amb actitud amenaçadora donant trompades a les portes dels col·legis electorals perquè s’aturi el recompte del vot anticipat, que els és desfavorable, i que la meitat dels nord-americans no reconeix a l’altra meitat el dret a governar durant la propera legislatura. És a dir, com en una república bananera. Al cap i a la fi, aquesta mena de règims han estat sempre franquícies de la particular manera nord-americana d’exportar el seu concepte de llibertat. Però perquè tot això sigui possible és indispensable l’existència d’una àmplia massa de ciutadans nedant cofois en el taujanisme, en l’analfabetisme cívic, en el bloqueig del raonament, en la visceralitat. I llavors un simple gest, un sol llumí, els pot il·luminar o fer esclatar, segons convingui. I si algú es pensa que aquesta és una epidèmia que queda lluny, només ha de treure el cap per la finestra.

O Volhov ens desperta, o pleguem

Etiquetes

, , , , ,

Adaptació d'un dibuix original de Pablo San José Garcia (La Codorniz).
Adaptació d’un dibuix original de Pablo San José Garcia (La Codorniz).

Que els escorcolls i les detencions de l’operació Volhov hagin fet diana en persones rellevants de l’independentisme no pot ser cap sorpresa. Directa o indirectament, tots han estat anomenats en la infinitat de llibres i reportatges que intenten explicar el Procés. Els personatges estaven marcats i només faltava assignar-los un guió d’aquells que fan amb tanta creativitat des de la Guàrdia Civil. Aquesta vegada, però, el poti-poti argumental pot acabar superant els deliris coneguts fins ara. És com si hi haguessin abocat, a sac, un brain storming dels germans Marx. Que si el Tsunami Democràtic, que si el finançament del Procés i de l’exili de Puigdemont, que si 10.000 soldats russos…. tot amanit i relligat amb un delicte de traïció a l’Estat. Si després d’aquesta, encara hi ha independentistes que es deixen hipnotitzar pel neo-possibilisme de Pedro Sánchez el Sord, ja podem confinar-nos a casa i no sortir-ne més encara que la vacuna de la Covid-19 sigui gratis i que ens facin seguides totes les farres que ens han anul·lat aquest 2020.

La trampa de la desesperació

Etiquetes

, , , , ,

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és vox1.jpg

Dimecres passat, Ignacio Garriga, diputat de Vox al Congrés de Diputats, afirmava que la moció de censura contra Pedro Sánchez i el govern de coalició PSOE-UP, no era una operació de màrqueting de la ultradreta. Però, si ens guiem per la descodificació pràctica dels discursos polítics, hem d’entendre exactament el contrari. De què s’ha alimentat sempre el totalitarisme si no és dels descontents? I no és aquest, ara, l’estat d’ànim que més predomina a Espanya? Per què perdre l’oportunitat de pescar en un riu amb les aigües tan remogudes pel clima reaccionari que el “deep state” fomenta a través dels mitjans de comunicació, per la suma de desnonats a causa de la crisi econòmica de fons i de la que hi afegeixen les mesures de lluita contra la pandèmia? A tota aquesta gent de ben poc els serveixen les paraules de consol i les promeses dels que prou feina tenen a contenir el que poden. El que els enllamineix és que els prometin aire, perquè, per eteri que sigui, almenys els serveix per respirar. I si els ho promet el diable, l’ànima és un preu regalat en un país que ja no en té.

Tirar pedres a la lluna

Etiquetes

, , , , , , ,

Amb els mesos que portem de pandèmia tots sabem com es transmet el Covid-19 i quines precaucions hem de prendre per evitar contagiar-nos i propagar-lo. Per tant, si ara entrem en una nova fase de restriccions és perquè no hem fet el que havíem de fer. No ho hem fet individualment perquè, per més que algunes persones s’hi esforcin, d’altres procuren fer tantes trampes com poden. I per a mostra, un botó: en una fotografia d’Emilio Morenatti (AP) que s’ha fet servir per a il·lustrar algunes informacions sobre la manifestació de protesta de restauradors i comerciants de dimecres passat davant del Palau de la Generalitat, s’hi poden veure dues dones amb la mascareta per sota del nas. No és una anècdota; és un indicador. Tampoc no han fet el que calia ni el govern d’Espanya ni el de Catalunya: quan es traspassa la garantia de compliment de les recomanacions a la responsabilitat dels ciutadans, si no es posen controls de seguiment i no s’exerceix l’autoritat sancionadora és com tirar pedres a la lluna.

Organitzacions criminals

Etiquetes

,

Aquesta setmana, el Tribunal d’Apel·lacions d’Atenes ha dictaminat que la direcció del partit neonazi Alba Daurada és una organització criminal perquè ha actuat contra els seus adversaris polítics al marge de la llei. La notícia d’aquesta sentència ha arribat fins a nosaltres compartint els espais informatius amb una nova rebentada de tapes del clavegueram espanyol, gràcies a l’inesgotable fons d’armari de l’extorsionador José Manuel Villarejo.

Però aquí no sabem ben bé com qualificaria un tribunal de justícia aquest trencaclosques que, com més peces té, amb més nitidesa mostra l’estructura corrupta dels grups que es reparteixen el domini polític, econòmic i mediàtic de l’Estat. Ni com certificaria la simbiosi necessària entre les cúpules del bipartit, de la policia, de la judicatura i de les finances per a tapar la corrupció, per ordir diferents Operacions Catalunya o per tapar les vergonyes de la casa reial. I no ho sabem ni ho sabrem perquè, quan es tracta de desfer el cabdell, els que no hi són embolicats a dins, corren més que Forrest Gump.

L’actitud dels Mossos, desquadra

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

Il·lustració de Quino (1973)

Il·lustració de Quino (1973)

Aquest passat divendres la cúpula dels Mossos d’Esquadra  va ser condecorada pel ministeri de l’Interior per la seva actuació en la repressió de les protestes contra la sentència pel Procés. No pot ser cap sorpresa que tant el govern socialista més progressista de la història com el govern conservador del partit més corrupte conegut fins ara considerin un mèrit policial l’atonyinament dels manifestants.

Ja ens ho han deixat ben clar amb les retribucions extraordinàries per l’Operació Copèrnic –per a nosaltres més coneguda com a Operació Piolín– i amb la transgressió de la contenció pressupostària apujant els salaris de policies i guàrdies civils un promig del 20 per cent, sempre amb el record de l’entusiasta dedicació esmerçada a Catalunya. El que sí que sorprèn és que els responsables de la policia catalana –els polítics i els jeràrquics– no hagin renunciat a rebre aquesta condecoració que és l’expressió màxima d’un model policial antiquat i rebutjable i d’una actitud servil que Catalunya ja no pot admetre. 

Gat escaldat, de tractes fuig

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

En aquest fotut país, on tenim la maleïda obsessió de ventilar les nostres opinions i obsessions a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, els partits polítics no en són una excepció sinó un paradigma. I vet aquí que tots els altaveus van plens d’avisos i “recadets” enviats des de totes les sigles polítiques, especialment les independentistes, perquè Quim Torra expliqui què farà si es confirma la inhabilitació que li té guardada el Tribunal Suprem. Continua llegint

No et manifestaràs en va

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Les massives mobilitzacions de la Diada, tal com les hem conegut durant aquesta darrera dècada, van morir a mans de l’1-O. Durant aquests anys, la convocatòria més gran i transversal coneguda fins ara tenia un sentit en el marc del crescendo que experimentava el sentiment independentista i les expectatives d’un estat propi: era com una haka maorí que anunciava una demostració de força, un cop de puny sobre la taula que es gestava al darrere dels centenars de milers de veus que es feien sentir al carrer. Continua llegint