Llengua, diàleg i posició

Etiquetes

, , , , , , , , , , ,

El president Aragonès urgia dimecres a aprovar la reforma de la Llei de Normalització Lingüística que promouen ERC, PSC i ECP i de la que se’n va despenjar Junts per manca de consens social. Vet aquí que les entitats que defensen el català, agrupades a l’entorn de la Plataforma per la Llengua, ni estan disposades a fer cap pas enrere en l’aplicació de la llei actual ni molt menys a acceptar una reforma que es refugia en l’ambigüitat i que, en comptes d’esquivar la resolució del TSJC sobre el 25 per cent de docència en castellà a l’escola, el que fa és obrir la porta a una aplicació discrecional de percentatges superiors. És preferible, doncs, que el TSJC imposi la seva sentència? Tampoc. El que és preferible és que els partits catalans defensin políticament el consens que va conduir a la llei actual i no que arronsin el cap i rebaixin el sostre de l’autonomia, en comptes d’aixecar les parets del nou país. No s’han de confondre les formes amb el fons: es pot mantenir la disposició al diàleg sense perdre la posició, perquè la primera cosa sense la segona és una rendició.

La comèdia del Pegassus

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

L’afer de l’espionatge a través del sistema Pegassus és com una comèdia d’entreteniment construïda amb els elements clàssics del gènere: la rutina quotidiana queda truncada per un previsible fet imprevist que posa al descobert la veritable condició dels protagonistes, els quals s’emboliquen en una disputa gallinàcia que no els durà enlloc perquè no tenen cap altra alternativa que treure tot el profit que puguin de fer veure que se suporten. Els independentistes espiats no tenien totes les certeses que calien per demostrar que ho eren, però ho sabien. I tots plegats també sabem que no en traurem res del fons de la claveguera que Citizen Lab ha destapat. Ho impedirà l’enreixat que hi han soldat per damunt la legislació sobre secrets oficials, les ordres judicials -que, si no hi eren, sortiran- i l’actitud del govern espanyol que es corporativitza amb tota la classe política, inclosa l’europea. L´única incògnita és la de sempre: la trama seguirà tenint prou força per continuar dominant els personatges o n’hi haurà algun que voldrà tenir vida pròpia?

Robles, per exemple

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Podria ser que els esdeveniments vagin més ràpids que la publicació d’aquest article i que, quan el llegeixin, Margarita Robles ja no sigui ministra de Defensa. De fet, quan el passat dimecres, al Congrés de Diputats, va justificar l’espionatge polític i va exhibir més vísceres que cervell, feia la impressió de deixar-se anar sense recances, com si ja hagués vist rodolar el seu cap Passeig de la Castellana avall. O potser va ser per tot el contrari que va ostentar aquesta autosuficiència adquirida en la carrera judicial que li permet sentir-se per damunt del bé i del mal. Més o menys a l’alçada del “todo por la patria” que practicaven tant la policia dels GAL com ella mateixa quan els va depurar des de la Secretària d’Estat d’Interior perquè el senyor X no quedés amb el cul a l’aire. O com quan va li lliurar al rei uns fons reservats en efectiu per no deixar rastre. Quan es justifica el trànsit per les clavegueres, es van deixant petjades del llot que s’hi ha trepitjat i els passadissos del govern espanyol no els farà més nets i brillants ningú per més que els freguin.

Pegassus fa de drac

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

En aquesta setmana de Sant Jordi d’enguany, el drac contra el que sempre havia lluitat el cavaller s’ha transformat en un cavall alat que ha escampat els llamps de Zeus sobre els nostres mateixos caps. I, com bé sabien els gals “que resistien encara i sempre a l’invasor”, aquesta és l’única cosa que ens hauria de fer por. Perquè, com hem pogut veure en la compareixença que els capitans de l’independentisme polític i social van fer a Brusel·les i en la que va fer el govern català al Palau, l’artilleria política no solament no apunta tota en la mateixa direcció sinó que cada un la carrega amb munició diferent, i fins i tot n’hi ha de fogueig. I no ens referim a les denúncies sobre l’espionatge que Espanya ha practicat sempre i que tindran un recorregut imaginable, sinó a la resposta contra l’estat que el practica. Per més que la resistència pacífica s’empari en els valors morals de qui sap respondre a les bufetades posant-hi l’altra galta, només qui té moltes cares pot aguantar totes les plantofades sense immutar-se.

La zitzània que s’enfila

Etiquetes

, , , , , , , ,

L’estudi que, aquesta setmana, ha fet públic l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) assenyala que la confiança dels ciutadans en les institucions és molt baixa, que tendeix a una davallada encara més alarmant, i que els partits polítics són el focus d’aquest recel. Ells, de fet, són els encarregats de gestionar-les i els que les haurien de fer properes i accessibles als ciutadans i no llunyanes i estranyes com la gent les percep. Encara que no ho sembli, o que sembli contradictori, l’ascens de l’extrema dreta -que ara fa enrogallar els francesos reclamant el vot per Macron o que comença a instal·lar-se a les institucions espanyoles– és, precisament, una conseqüència d’aquesta desconfiança. Si els partits que haurien d’engrandir la democràcia governessin amb els ciutadans i per als ciutadans i no amb i per als grups de pressió, si no fossin addictes a l’extracció de recursos públics, si no els acovardís trobar solucions resolent els conflictes, la zitzània no tindria marges on créixer ni fems per adobar-se.

Deficiències sistèmiques

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

Retrat actualitzat de Montesquieu

En la vista d’aquesta setmana al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), els representants d’Espanya i de la UE han rebatut els criteris dels tribunals belgues per denegar l’extradició dels exiliats catalans perquè consideren que aquests poden reparar qualsevol vulneració de drets a través del mateix sistema judicial espanyol, al qual no troben cap deficiència sistèmica que justifiqui la intervenció de tribunals d’altres països. I ho han argumentat sense despentinar-se. Ni sense girar el cap per no veure els representants de Polònia i de Romania asseguts als seients dels seus testimonis. Ni sense enrojolar-se, recordant com es nomenen (o es deixen de renovar) els membres del Tribunal Suprem. O com aquest dirimeix qüestions polítiques, com els seus membres n’opinen i no pas jurídicament, com es serveix dels informes novel·lats de la policia i la Guàrdia Civil per justificar unes sentències preconcebudes i com l’Estat persegueix l’independentisme a través dels diferents estadis de la judicatura. I si tot això no són deficiències sistèmiques que baixi Montesquieu a veure-ho.

La inflació és política

Etiquetes

, , , , , , ,

Les mesures aprovades pel govern espanyol per rebaixar l’impacte de la inflació potser facilitaran un cert alleujament a alguns sectors i probablement aconseguiran reduir l’índex del 9’8 per cent que aquesta setmana ens ha posat els pèls de punta. Però serà un efecte estètic perquè les fonts del problema –el preu dels fluids energètics i la dependència dels factors geopolítics i econòmics globals– seguiran indemnes i amb plena capacitat per condicionar l’adopció de mesures que permetin resoldre la crisi específica de l’Estat espanyol. I la raó per la qual ens trobem en aquesta ratera és la incapacitat de l’estat –com a ens polític que articula i administra el bé comú dels ciutadans del seu territori– per a intervenir en sectors que ja s’han escapat de la seva competència. La inflació, per tant, és més política que econòmica: som en mans d’algú que no pot resoldre els nostres problemes i, per tant, entre l’espasa i la paret: o recuperem el control sobre els factors que ens poden garantir l’estabilitat o bé ens abandonem al vertigen i al caos.

Rússia en l’horitzó

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

En la geopolítica, com en tot, els aliats i els adversaris canvien amb les rebufades del vent. Aquell que ahir et prometia caliu avui et fot un gerro d’aigua freda al cim; i aquell que et mirava per damunt l’espatlla ara et dóna la mà. Tot depèn de si formes part dels interessos polítics, econòmics o estratègics que cotitzen en el joc del moment. Què ens han d’explicar als catalans! Però no n’hi ha una altra, com no hi ha horitzons estàtics ni impossibles, sinó horitzons canviants. I encara que ara sigui obligat repudiar Rússia com a soci o com a aliat, esparverats com estem per la guerra salvatge contra Ucraïna, fa quatre anys l’escenari no era aquest i d’aquí un temps tampoc no ho serà. Si els estats i les nacions només haguessin d’establir relacions amb països escrupolosament democràtics i respectuosos amb els drets humans, el món seria una cova d’autistes. I el que estigui net d’encaixades amb unes mans brutes, que aixequi el dit. Per això aquests que ara remuguen i remuguen amb els contactes russos, demà –com van fer ahir, com han fet sempre i tornaran a fer- els trobaràs fent tractes amb ells o amb altres de més galdosos. Ves a saber per què hauria de ser millor el suport d’uns que d’uns altres, si no n’hi ha cap que no faci tuf.

Rufián i la síndrome de Cronos

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

De la mateixa manera que Cronos (Saturn per als romans) va devorar els seus fills per evitar que ells el devoressin quan fossin més grans i forts, els partits polítics solen arraconar més o menys diplomàticament molts dels seus representants quan han fet el servei que se n’esperava. Es pot fer a l’estil Jordi Pujol: un copet a l’esquena amb la pregunta “Què faràs a partir d’ara?” O estatutàriament, com fa la CUP. O de moltes altres maneres, la majoria poc nobles. Però sempre arriba l’hora. Per això escarrassar-se amb si aquest diputat o l’altre regidor fan o desfan o diuen o callen és entretenir-se a estellar un peó que serà rellevat per un altre. No duu enlloc retreure-li a Rufián les 155 monedes de plata, ni l’animadversió contra Junts, ni la seva verinosa munició tuitaire, ni l’apologia de l’independentisme no nacionalista, ni la dèria per fer de comodí per a pactes gratuïts o de convidat de pedra en una taula de diàleg buida. Perquè tot ho ha fet a compte del partit. Per tant, s’equivoca qui s’obsessioni amb Rufián, com s’equivoca qui es pensi que només ERC va coixa d’aquest mal.

El diner no té por

Etiquetes

, , , , , ,

L’única veritat sobre el capital és que, com l’energia, no es crea ni desapareix, sinó que es transforma. Falsos axiomes com “El diner por”, “el diner vol tranquil·litat” i altres collonades per l’estil, són consignes eixides del mateix sistema capitalista perquè ningú aixequi el cap del jou mentre els fons especulen d’un costat a l’altre sense entrebancs. El diner no solament no té por sinó que, allí on els autòctons tenen pretensions de controlar els recursos o el seu propi territori, hi provoca conflictes sense cap escrúpol o hi fomenta la fugida d’empreses i capitals com a mesura de pressió o de càstig. Al capital, la paraula “guerra” sempre li ha fet salivera perquè sap molt bé que és una oportunitat per treure’n profit: hi ven armes, béns de consum o plans de reconstrucció i també, indefectiblement, infla demagògicament el sentiment col·lectiu de por fora de les fronteres del conflicte per justificar l’alteració dels preus de les coses a l’alça, tant si n’estan directament afectades com si no. Recordem-ho sempre que ens la posin com a pretext i sobretot ara.