Barcelona, ciutat no sostenible

Etiquetes

Ajuntament de Barcelona, Catalunya, Especulació, habitatge, Lloguer, Lloguer turístic, Mobile World Congress, Política, Política catalana, Turisme

Dijous passat, en El Punt Avui, es produïa una coincidència que si s’hagués sigut fortuïta no hauria estat més oportuna. A la plana 2, un article d’opinió de Tian Riba explicava que el Mobile World Congress ha encarit extraordinàriament els preus dels allotjaments a Barcelona i recordava episodis de lloguers surrealistes d’aquesta ciutat i d’altres indrets turístics. I a la plana del costat, un anunci de l’Ajuntament de Barcelona enaltia el MWC com una forma de connectar els barcelonins amb el progrés i situar-los, deia, “a la ciutat on la tecnologia fa la vida més sostenible”. La tecnologia, en general, potser ens fa la vida més còmoda però difícilment fa de Barcelona una ciutat més sostenible i, encara menys, més habitable. El MWC i altres esdeveniments de repercussió internacional que se celebren a la capital catalana, la projecten al món i la converteixen en un reclam turístic de primera magnitud. De tanta primera magnitud, que des del modest propietari d’un habitatge fins al grups inversors i immobiliaris han trobat en l’allotjament –el turístic i el de primera necessitat- la terra de fer pipes. Tant el lloguer estable com l’adquisició d’un habitatge han arribat a preus abusius en relació als salaris, i els efectes d’aquest fenomen especulatiu, a més a més dels que descrivia Tian Riba, són evidents: sortides forçades de llogaters i èxode de les persones amb menys recursos cap a l’extra-radi de l’àrea metropolitana. 70.000 en els propers 5 anys. Amb dues penalitzacions afegides: més despesa en desplaçaments i també l’encariment d’aquest habitatge perifèric. Per això aquest anunci de l’Ajuntament de Barcelona només es pot interpretar de dues maneres: o els que l’han fet formen part d’aquestes generacions deficients en comprensió lectora (i redactora) o el govern municipal pren el pèl als barcelonins que encara ho són.

No m’havies dit què hi havia per sopar

Etiquetes

Catalunya, Democràcia, Felip VI, Independència, Independentisme, Monarquia, Pere Aragonès, Poder Judicial, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

Tal com s’esperava, la intervenció que Felip VIè va fer dimecres en l’acte de lliurament de credencials dels nous jutges formats a l’escola judicial de Barcelona, ha estat criticada des de les files de l’independentisme. Sembla ser que algú esperava que el rei espanyol no es limitaria a dir-los d’esma que facin bé la seva feina i que tenia l’esperança que també els diria que no facin política ni es deixin portar per la seva creativitat narrativa. És ben curiosa aquesta incauta susceptibilitat. És com si ens creguéssim de veritat que el 3 d’octubre del 2017 el rei hagués pogut fer alguna cosa diferent que posar-se de part de l’Estat espanyol. O que, algú que rep hereditàriament la institució més alta de l’Estat i el màxim comandament de les forces armades, hagués de considerar que la separació de poders i la sobirania popular i democràtica són alguna cosa més que collonades. Per això, quan, pel matí, Pere Aragonès no va a un acte que presideix Felip VIè, o al migdia el respon amb contundència a X-Twitter, penses: “Molt bé. Què sàpiga que els catalans no tenim rei ni genolls per fer-li vassallatge!” O “Bravo! Que s’engreixin mútuament monarques i aduladors amb els respectius discursos greixats!” Però quan veus que, a la tarda, al president de la Generalitat no li fa cap ànsia acudir a l’acte d’inauguració d’una empresa privada de les que perfumen, ensabonen i disfressen la monarquia, ni trobar-se allí al rei i donar-li la mà com dient-li “aquí és diferent, eh?”, i que el rei li dediqui un somriure que ja l’hauria volgut Pedro Sánchez, llavors, penses immediatament en aquell anunci de les pizzes. Si, aquell en que una menuda reveixinada es presenta a sopar acabada de dutxar després d’haver dit que no ho faria, i que quan la seva mare li retreu, li respon: “És que no m’havies dit què hi havia per sopar!” Doncs mira, es veu que per sopar hi havia gripaus.

Pagesos i buròcrates

Etiquetes

Agricultura, Catalunya, Economia, pagesia, Política, Política catalana, Protestes agricultors, Ramaderia, Unió Europea

La pagesia d’aquest país va amb quaranta anys de retard i, respecte dels agricultors francesos, seixanta. Potser no tants quan a la modernització dels processos i al us de la tecnologia, però sí en la capacitat d’organització i de mobilització. Això que hem vist aquesta setmana a Catalunya ha estat una festa comparat amb els sidrals que són capaços d’organitzar els pagesos de l’altra banda de la frontera política, que és la que determina, precisament, l’existència de polítiques diferents. Fa més temps que són a l’Europa comunitària, fa més anys que saben de quin peu calcen els buròcrates i també fa molt que els ruixen amb fems quan els sembla necessari. I tenen arguments més expeditius per mostrar el seu rebuig als productes que competeixen amb els seus. Podríem dir que els vorals de les carreteres n’estan plens, dels seus arguments. I es fa difícil imaginar que, ara mateix, hi pugui haver cap altra acció de defensa més efectiva i més honesta. Perquè el camí no és retirar la limitació de pesticides, com ha anunciat una Úrsula von der Leyen temerosa pels efectes de les mobilitzacions sobre les eleccions europees, sinó avançar en la sostenibilitat. No es tracta que els productes europeus puguin competir a la baixa amb els extracomunitaris, sinó d’impedir les importacions de productes que competeixin directament amb els productes europeus en preu, en qualitat i en salubritat. Per aconseguir-ho calen dues coses. La primera, que les polítiques de l’administració no es materialitzin amb un laberint burocràtic que justifiqui la feina dels funcionaris però faci perdre temps i diners als pagesos. La segona, que els agricultors vencin la secular desconfiança en les accions col·lectives, tant les que són de caràcter reivindicatiu com les que són de treball cooperatiu. Perquè avui som on som, precisament, per culpa d’aquestes dues qüestions.

No donem idees a qui n’hi sobren

Etiquetes

Amnistia, Catalunya, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE

Ruben Wagensberg no ha estat l’únic vinculat a la causa del Tsunami que ha tocat el dos. N’hi ha d’altres que han fet el mateix sense tant de soroll i cadascú ha qualificat els motius de la sortida com ha volgut. Però quan algú se’n va a un país estranger perquè en el seu no pot actuar amb llibertat per raons polítiques, se’n diu exili i no una altra cosa. Per estar tranquil o per meditar, el Montseny queda més a prop i el desert de Tanami, més lluny. I el seu cas, com el de tots aquells que tenen o han tingut condemnes i causes obertes per haver participat en les accions reivindicatives de l’independentisme català, han de quedar inclosos en la llei d’amnistia. És veritat que no hem de pensar específicament en ell, ni en Carles Puigdemont ni en Marta Rovira i que cal que s’hi incloguin tots els noms. Però ha de ser sense cap exclusió; no n’han de quedar fora ni el més anònim dels activistes, ni el més rellevant dels capdavanters, per més que algú vulgui apel·lar a l’èpica del sacrifici altruista, que sempre s’invoca per als altres, això sí.
Perquè això pugui ser d’aquesta manera la llei d’amnistia no necessita excloure explícitament dels seus beneficis aquelles persones acusades de terrorisme ni de traïció perquè aquests delictes no s’han comès mai en el context temporal i polític que inclou la proposta. Per tant, de la mateixa manera que es diu que ningú no ha de témer res perquè la llei els contempli, tampoc ha de passar res perquè no hi siguin. Primer, perquè hi ha prou unanimitat entre els promotors de la llei i alguns sectors jurídics en afirmar que aquests delictes no han existit. En segon lloc, perquè la constitucionalitat del text no depèn d’aquestes exclusions sinó de que se sotmeti al criteri superior de la carta magna. En tercer lloc, perquè el sol fet de contemplar unes excepcions contribueix a facilitar la feina d’aquells que no en tenen cap altra que novel·lar sumaris. I finalment, perquè si, fins fa quatre dies, ERC i PNB compartien aquests criteris amb Junts, deu voler dir que no estaven fora de lloc.

D’on no n’hi ha, no en pot rajar

Etiquetes

Aigua, Catalunya, Ecologia, Medi Ambient, Medi Natural, Política, Política catalana, Sequera, Transvassament del Ter

L’AMB, l’ens que s’encarrega de distribuir l’aigua als trenta-sis municipis metropolitans, ho té tot preparat per a reduir la pressió de l’aigua a les localitats que gastin més de 200 litres per persona i dia un cop s’entri en emergència per sequera, situació que es podria produir entrant a febrer. La ciutat de Barcelona, però, té un consum individual de 168 litres i en quedaria exclosa perquè no es considera zona problemàtica. Gran hipocresia per a qui aplega el 45 per cent de la població del país i omple un 30 per cent dels seus dipòsits amb l’aigua del transvasament del Ter, un riu que del que han arribat a importar el 70 per cent del seu cabal i al que li han deixat un cabal mínim fixat amb criteris polítics i no ecològics.
Amb la crisi de l’aigua, ningú no vol ser el dolent. Els governs s’emparen en l’evidència que no és culpa seva que no plogui, però planifiquen a curt termini electoral. Els ramaders del porcí estan que boten perquè TV3 ha emès aquesta setmana un documental que els retrata com una font important de contaminació i de consum d’aigua. Els empresaris del sector turístic s’enfaden amb el conseller David Mascort perquè ha assenyalat les piscines com una font de malbaratament. Els industrials també van aixecar la veu quan es va dir que n’eren els consumidors més importants i els agricultors ens van preguntar si ens menjaríem els terrossos quan les hortes i els camps quedessin erms.
Però d’aigua en falta i la dita “d’on no n’hi ha, no en pot rajar” no és banal. Potser caldria preguntar-se si no és un error socialitzar-la perquè, a dia d’avui, és una manera de repartir la pobresa i no la riquesa. Potser se n’hauria de limitar la circulació a la immediatesa de les conques naturals i planificar les mesures excepcionals allí on la sobrepoblació o la sobreindustrialització ho requereixin i socialitzar-ne el cost i no l’aigua. Això seria fer una política realista perquè la resta és més aviat una hipoteca electoralista.

Convocar o no convocar?

Etiquetes

Catalanisme, Catalunya, Eleccions, ERC, Independència, Independentisme, Junts per Catalunya, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Sobiranisme

Quan ERC va fer fora Junts del Govern, l’independentisme civil va pensar que més valia que el gabinet d’Aragonès esgotés el mandat en comptes de convocar noves eleccions. En primer lloc perquè estàvem saturats de disputes polítiques internes i tips d’anar a les urnes cada dos per tres sense treure’n l’aigua clara. En segon lloc, perquè el ventall independentista s’havia convertit en una olla de grills caníbals i la conseqüència era un abstencionisme agre de digestió difícil que hauria posat el PSC al palau de la Generalitat. En tercer lloc, perquè un mandat més llarg concedia més temps a ERC per reforçar-se des de l’acció de govern, i a Junts per a acabar consolidant-se, apaivagant el seu maremàgnum intern entre el corrent post-convergent i el corrent més octubrista. I, en quart lloc, perquè el país necessitava recuperar la normalitat administrativa d’un govern en ple funcionament.
Res de tot això ha canviat gaire, malgrat les interpretacions esbiaixades dels darrers sondejos esbiaixats: el PSC no ha retrocedit a les enquestes, la rivalitat entre els partits independentistes ha passat a ser una enemistat endèmica, l’acció de govern li reporta a ERC tant de reforç com de desgast, Junts no acaba de consolidar-se ideològicament ni orgànicament i la normalitat administrativa té un regust funcionarial que ensopeix. Per això els més escèptics recomanen no moure ni un dit fins que no sigui estrictament i legalment necessari, atès que l’horitzó és negre com el carbó. Però hi ha un factor que pot alterar aquest consens tàcit: el paper de Junts a Madrid és un valor que a Catalunya es cotitza alt: tractar el govern espanyol amb menys condescendència que ERC dóna rèdits, permet als de Puigdemont retallar les curtes distàncies que el separen dels de Junqueras i apropar-se a la rivalitat directa amb els socialistes. Tindrà Aragonès el cap prou fred per exhaurir el mandat o cedirà a la urgència de convocar eleccions simultàniament amb les europees per mirar de revertir aquesta tendència?

Dues urgències

Etiquetes

Catalanisme, Català, Catalunya, Democràcia, Independència, Independentisme, Joventut, Joves, Llengua catalana, Piràmide d'edats, Política, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme

Els joves residents a Catalunya que són partidaris d’un estat propi s’han reduït d’un 4 % en cinc anys, segons l’enquesta quinquennal que la Generalitat fa a la joventut del país. Del 30,3 % del 2017, al 26,2 % del 2022. De gairebé un terç dels enquestats, segons els optimistes, a poc més d’una quarta part, segons els pessimistes. Però aquesta dada no es pot analitzar sola i, entre les que ens ajuden a comprendre l’abast de la situació, en destaquem tres. La primera, que en el segment dels joves catalanoparlants, un 60 % es declaren obertament independentistes. La segona, que els joves entre 18 i 35 anys representen el 27 % del cens electoral, mentre que els més grans de 35 representen el 73. I la tercera, que el darrer sondeig del CEO atorgava una victòria de l’independentisme en un hipotètic referèndum amb un 43 % dels vots, però amb tendència a la baixa respecte de sondejos anteriors. Vet aquí, doncs, dues urgències: considerar la llengua com a pòsit fonamental per a la consciència de país i celebrar un referèndum quan abans millor.

Xerrameques nadalenques

Etiquetes

Catalunya, Felip VI, Govern, Govern espanyol, partits polítics, Pedro Sánchez, Pere Aragonès, Política, Política catalana, Política espanyola, Rei

Aquest diumenge Pedro Sánchez farà el seu discurs de fi d’any i ja poden comptar que provarà d’hipnotitzar-nos amb les facècies passades i futures del seu govern i de la presidència rotatòria europea que ha ostentat aquest 2023.. Més o menys com el discurs de Pere Aragonès per Sant Esteve, que en la segona part del seu parlament va repetir els arguments de la primera. O com el de Felip VIè, que la Nit de Nadal es va parapetar dins del laberint de la Constitució que l’aguanta. Incomprensiblement, cada un d’aquests discursos genera reaccions, anàlisis i continguts informatius com si Moisès acabés de baixar del Sinaí. De veritat algú creu que aquests personatges poden dir res diferent del que diuen? Algú creu seriosament que el rei pot parlar d’amnistia, de reconciliació política i democratització judicial? Que Pere Aragonès es pot flagel·lar les costelles per tot el que no ha estat capaç de fer el seu govern? Que Pedro Sánchez farà cap exercici d’humilitat reconeixent que governa a cop de vareta de prestidigitador? En quin món i en quin país us penseu que vivim?

Català a l’escola

Etiquetes

Catalanisme, Català, Català a l'escola, Catalunya, Democràcia, Ensenyament, Independència, Independentisme, Informes Pisa, Política, Política catalana, Sobiranisme

Aquesta setmana, l’ensenyament públic ha estat doblement notícia. Primer perquè el Govern ha constituït la comissió que, a dos mesos vista, ha de dir com es poden tapar els forats per on s’escapen els aprovats dels informes Pisa. I en segon lloc perquè una comissió del Parlament Europeu, inspirada i atiada per la tenalla ultraconservadora espanyola, ha vingut a agitar la tifa segregacionista que li han penjat a una escola que és i ha estat, precisament, integradora. Per això, encara que cobrir els dèficits de l’ensenyament no sigui poca cosa, convé preguntar-se si en farem prou de posar aquests pedaços. També hauríem de poder dir que el sistema català d’ensenyament resultant és el que necessita la Catalunya que volem. Perquè a més a més de l’excel·lència en l’assoliment de les matèries, hauria de tenir els seus fonaments i la seva via de transmissió en la llengua pròpia. I a dia d’avui no sembla que hi hagi prou contundència política per plantar cara a aquestes ingerències i per defensar un model instaurat per les institucions democràtiques i pedagògiques del país.

LLengües cares

Etiquetes

Català, Catalunya, Democràcia, parlament europeu, Política, Política espanyola, Suècia, Unió Europea

La ministra d’Afers Estrangers sueca, Jessika Roswall, ha ratificat aquesta setmana la reticència del seu país a incorporar el català, el basc i el gallec a les institucions europees perquè els estudis previs indiquen que cada nova llengua que s’afegeixi tindria un cost suplementari de 44 milions d’euros. No es pot negar que allò que fan més bé els suecs, és el suec. Sobretot a l’hora de respondre si aquesta quantitat de milions no li semblen excessius per fer-se traduir els documents i els discursos de la UE a la seva llengua, parlada pel mateix nombre de persones que el català. O a l’hora de comptar el cost de traduir al seu idioma, i a tots els altres, qualsevol dels discursos anodins, idiotes, sectaris o llepaculs que es pronuncien en els plenaris del Parlament comunitari, com la majoria dels que es van sentir dimecres passat, durant la compareixença del president espanyol, Pedro Sánchez. Per no parlar dels sous dels 705 eurodiputats que hi van a fer o a escoltar aquests discursos o a inflar-se de vanitat com una paperina. Aquestes llengües sí que són cares.