Robles, per exemple

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Podria ser que els esdeveniments vagin més ràpids que la publicació d’aquest article i que, quan el llegeixin, Margarita Robles ja no sigui ministra de Defensa. De fet, quan el passat dimecres, al Congrés de Diputats, va justificar l’espionatge polític i va exhibir més vísceres que cervell, feia la impressió de deixar-se anar sense recances, com si ja hagués vist rodolar el seu cap Passeig de la Castellana avall. O potser va ser per tot el contrari que va ostentar aquesta autosuficiència adquirida en la carrera judicial que li permet sentir-se per damunt del bé i del mal. Més o menys a l’alçada del “todo por la patria” que practicaven tant la policia dels GAL com ella mateixa quan els va depurar des de la Secretària d’Estat d’Interior perquè el senyor X no quedés amb el cul a l’aire. O com quan va li lliurar al rei uns fons reservats en efectiu per no deixar rastre. Quan es justifica el trànsit per les clavegueres, es van deixant petjades del llot que s’hi ha trepitjat i els passadissos del govern espanyol no els farà més nets i brillants ningú per més que els freguin.

Pegassus fa de drac

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

En aquesta setmana de Sant Jordi d’enguany, el drac contra el que sempre havia lluitat el cavaller s’ha transformat en un cavall alat que ha escampat els llamps de Zeus sobre els nostres mateixos caps. I, com bé sabien els gals “que resistien encara i sempre a l’invasor”, aquesta és l’única cosa que ens hauria de fer por. Perquè, com hem pogut veure en la compareixença que els capitans de l’independentisme polític i social van fer a Brusel·les i en la que va fer el govern català al Palau, l’artilleria política no solament no apunta tota en la mateixa direcció sinó que cada un la carrega amb munició diferent, i fins i tot n’hi ha de fogueig. I no ens referim a les denúncies sobre l’espionatge que Espanya ha practicat sempre i que tindran un recorregut imaginable, sinó a la resposta contra l’estat que el practica. Per més que la resistència pacífica s’empari en els valors morals de qui sap respondre a les bufetades posant-hi l’altra galta, només qui té moltes cares pot aguantar totes les plantofades sense immutar-se.

La zitzània que s’enfila

Etiquetes

, , , , , , , ,

L’estudi que, aquesta setmana, ha fet públic l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) assenyala que la confiança dels ciutadans en les institucions és molt baixa, que tendeix a una davallada encara més alarmant, i que els partits polítics són el focus d’aquest recel. Ells, de fet, són els encarregats de gestionar-les i els que les haurien de fer properes i accessibles als ciutadans i no llunyanes i estranyes com la gent les percep. Encara que no ho sembli, o que sembli contradictori, l’ascens de l’extrema dreta -que ara fa enrogallar els francesos reclamant el vot per Macron o que comença a instal·lar-se a les institucions espanyoles– és, precisament, una conseqüència d’aquesta desconfiança. Si els partits que haurien d’engrandir la democràcia governessin amb els ciutadans i per als ciutadans i no amb i per als grups de pressió, si no fossin addictes a l’extracció de recursos públics, si no els acovardís trobar solucions resolent els conflictes, la zitzània no tindria marges on créixer ni fems per adobar-se.

Deficiències sistèmiques

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

Retrat actualitzat de Montesquieu

En la vista d’aquesta setmana al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), els representants d’Espanya i de la UE han rebatut els criteris dels tribunals belgues per denegar l’extradició dels exiliats catalans perquè consideren que aquests poden reparar qualsevol vulneració de drets a través del mateix sistema judicial espanyol, al qual no troben cap deficiència sistèmica que justifiqui la intervenció de tribunals d’altres països. I ho han argumentat sense despentinar-se. Ni sense girar el cap per no veure els representants de Polònia i de Romania asseguts als seients dels seus testimonis. Ni sense enrojolar-se, recordant com es nomenen (o es deixen de renovar) els membres del Tribunal Suprem. O com aquest dirimeix qüestions polítiques, com els seus membres n’opinen i no pas jurídicament, com es serveix dels informes novel·lats de la policia i la Guàrdia Civil per justificar unes sentències preconcebudes i com l’Estat persegueix l’independentisme a través dels diferents estadis de la judicatura. I si tot això no són deficiències sistèmiques que baixi Montesquieu a veure-ho.

La inflació és política

Etiquetes

, , , , , , ,

Les mesures aprovades pel govern espanyol per rebaixar l’impacte de la inflació potser facilitaran un cert alleujament a alguns sectors i probablement aconseguiran reduir l’índex del 9’8 per cent que aquesta setmana ens ha posat els pèls de punta. Però serà un efecte estètic perquè les fonts del problema –el preu dels fluids energètics i la dependència dels factors geopolítics i econòmics globals– seguiran indemnes i amb plena capacitat per condicionar l’adopció de mesures que permetin resoldre la crisi específica de l’Estat espanyol. I la raó per la qual ens trobem en aquesta ratera és la incapacitat de l’estat –com a ens polític que articula i administra el bé comú dels ciutadans del seu territori– per a intervenir en sectors que ja s’han escapat de la seva competència. La inflació, per tant, és més política que econòmica: som en mans d’algú que no pot resoldre els nostres problemes i, per tant, entre l’espasa i la paret: o recuperem el control sobre els factors que ens poden garantir l’estabilitat o bé ens abandonem al vertigen i al caos.

Rússia en l’horitzó

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

En la geopolítica, com en tot, els aliats i els adversaris canvien amb les rebufades del vent. Aquell que ahir et prometia caliu avui et fot un gerro d’aigua freda al cim; i aquell que et mirava per damunt l’espatlla ara et dóna la mà. Tot depèn de si formes part dels interessos polítics, econòmics o estratègics que cotitzen en el joc del moment. Què ens han d’explicar als catalans! Però no n’hi ha una altra, com no hi ha horitzons estàtics ni impossibles, sinó horitzons canviants. I encara que ara sigui obligat repudiar Rússia com a soci o com a aliat, esparverats com estem per la guerra salvatge contra Ucraïna, fa quatre anys l’escenari no era aquest i d’aquí un temps tampoc no ho serà. Si els estats i les nacions només haguessin d’establir relacions amb països escrupolosament democràtics i respectuosos amb els drets humans, el món seria una cova d’autistes. I el que estigui net d’encaixades amb unes mans brutes, que aixequi el dit. Per això aquests que ara remuguen i remuguen amb els contactes russos, demà –com van fer ahir, com han fet sempre i tornaran a fer- els trobaràs fent tractes amb ells o amb altres de més galdosos. Ves a saber per què hauria de ser millor el suport d’uns que d’uns altres, si no n’hi ha cap que no faci tuf.

Rufián i la síndrome de Cronos

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

De la mateixa manera que Cronos (Saturn per als romans) va devorar els seus fills per evitar que ells el devoressin quan fossin més grans i forts, els partits polítics solen arraconar més o menys diplomàticament molts dels seus representants quan han fet el servei que se n’esperava. Es pot fer a l’estil Jordi Pujol: un copet a l’esquena amb la pregunta “Què faràs a partir d’ara?” O estatutàriament, com fa la CUP. O de moltes altres maneres, la majoria poc nobles. Però sempre arriba l’hora. Per això escarrassar-se amb si aquest diputat o l’altre regidor fan o desfan o diuen o callen és entretenir-se a estellar un peó que serà rellevat per un altre. No duu enlloc retreure-li a Rufián les 155 monedes de plata, ni l’animadversió contra Junts, ni la seva verinosa munició tuitaire, ni l’apologia de l’independentisme no nacionalista, ni la dèria per fer de comodí per a pactes gratuïts o de convidat de pedra en una taula de diàleg buida. Perquè tot ho ha fet a compte del partit. Per tant, s’equivoca qui s’obsessioni amb Rufián, com s’equivoca qui es pensi que només ERC va coixa d’aquest mal.

El diner no té por

Etiquetes

, , , , , ,

L’única veritat sobre el capital és que, com l’energia, no es crea ni desapareix, sinó que es transforma. Falsos axiomes com “El diner por”, “el diner vol tranquil·litat” i altres collonades per l’estil, són consignes eixides del mateix sistema capitalista perquè ningú aixequi el cap del jou mentre els fons especulen d’un costat a l’altre sense entrebancs. El diner no solament no té por sinó que, allí on els autòctons tenen pretensions de controlar els recursos o el seu propi territori, hi provoca conflictes sense cap escrúpol o hi fomenta la fugida d’empreses i capitals com a mesura de pressió o de càstig. Al capital, la paraula “guerra” sempre li ha fet salivera perquè sap molt bé que és una oportunitat per treure’n profit: hi ven armes, béns de consum o plans de reconstrucció i també, indefectiblement, infla demagògicament el sentiment col·lectiu de por fora de les fronteres del conflicte per justificar l’alteració dels preus de les coses a l’alça, tant si n’estan directament afectades com si no. Recordem-ho sempre que ens la posin com a pretext i sobretot ara.

Lliçons de Moscou

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

El conflicte entre Rússia i Ucraïna ocupa pràcticament tot l’espai informatiu i sembla que no hi càpiga res més en l’escenari de les nostres preocupacions. És comprensible, perquè, com titulava dimecres El Punt Avui, tenim moltes probabilitats de pagar molt cara aquesta guerra, no només per les repercussions econòmiques negatives que ens afectaran sinó també per les repercussions polítiques que tindrà sobre la línia de flotació d’allò que pretenia ser la UE. Tant de bo, però, que en el cost que haguem de suportar no hi vagi inclosa la distracció dels reptes pendents que els catalans encara tenim. Per exemple, hem de saber aprendre dels altres i, ara mateix, sobretot, de com han anat les coses fins a la invasió d’Ucraïna. Aprendre com n’és de fonamental conèixer amb molta precisió d’on ve i què vol de veritat l’adversari. Aprendre que les taules de conversa de sis metres o les que no acaben d’estar mai a punt són escenografies per a diàlegs de cinema mut, estratègies de dilació perquè qui té el domini de força pugui distreure la víctima abans de caure-li al damunt per devorar-la.

El mirall de Madrid

Etiquetes

, , , , , , ,

Si per una cosa ens ha d’interessar als catalans la baralla entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso, més enllà del safareig, és perquè fa de mirall d’una realitat universal. El que en el fons importa en l’exercici de la política és decapitar adversaris a tort i a dret, siguin dels teus o dels altres, perquè no et facin fora del lloc de privilegi que has aconseguit. I per disputar batalles d’aquesta mena, són imprescindibles els comunicadors, els estrategues i els pretors; és a dir, especialistes en construir equips compactes que resisteixin i repel·leixin els embats dels contraris i siguin capaços de destil·lar els programes interns i els electorals perquè donin vots, que és l’única aportació que els interessa de la gent que vota. Això és el que són els partits i això és el que explica que la legislació electoral espanyola romangui anquilosada i que la catalana sigui encara als llimbs després de 42 anys de legislatures. Als partits no els interessa altra cosa, per més que els ciutadans invoquem la democràcia i altres utopies.