Enrampats

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Si el preu de l’electricitat es dispara quan les calefaccions o els aires condicionats van a tot drap és perquè està sotmès a una combinació perversa entre les lleis de la demanda i les dels oligopolis i, a la vegada, a les de la corrupció política que les van instaurar. Per tant, si ara l’AELEC, (l’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica que agrupa Endesa, Iberdrola, Viesgo i EDP) ha reclamat que es reformi la tarifa perquè les factures siguin més estables no ha estat per mala consciència sinó per la por a ser assenyalats com a usurers. I com que els que han de promoure aquesta reforma són els mateixos que un dia o altre s’asseuran als consells d’administració de les companyies energètiques, no cal que n’esperem gran cosa.

Espanya és el cinquè país comunitari amb un tant per cent més alt de població dins dels paràmetres de pobresa (darrere de Romania, Letònia, Bulgària i Estònia) amb 9’6 milions de persones, dels quals un milió viuen a Catalunya. Amb aquest panorama i el que ve, el debat no ha de ser sobre les fórmules del càlcul de les tarifes energètiques i de l’aigua, sinó sobre si aquests subministres han de ser considerats un servei públic al marge dels mercats especulatius, igual que el procés de transformació de la producció cap a la nul·la contaminació ambiental. Gestionar els recursos des de la proximitat i sense la intermediació d’especuladors facilita l’eliminació de les desigualtats.

Aeroports de Catalunya

Etiquetes

, , , , , , ,

De la complementarietat dels aeroports catalans i de la connexió ferroviària entre ells, fa molts anys que se’n parla. Fins i tot amb una certa intensitat quan es debatia sobre el traçat del TGV per les comarques que els allotgen. Però la música no ha passat mai del flabiol, segurament perquè tant els aeroports com els trens depenen de l’Estat -que té una mirada exclusivament radial– i perquè enxarxar els transports responia a criteris econòmics i polítics catalanocèntrics que tant repugnen a Madrid. Amb la represa de les comissions bilaterals, aquesta idea ha tornat sobre la taula. No cal ser gaire optimistes ni sobre les comissions ni sobre la materialització del projecte perquè d’aquí al 2030 el sol ha sortir 3.385 vegades. Però –més enllà de la polèmica sobre l’ampliació del Prat o, precisament, per compensar-ne les limitacions- no hem de menystenir l’oportunitat de treballar sobre una veritable infraestructura d’estat. La interconnexió dels aeroports, vull dir; no el macrocentre del Prat, que només es pot justificar si ens mirem el futur des de la competència amb Madrid i no des de la independència.

Trenca closques

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

La ministra Montero celebrava que el conseller Giró assistís al Consell de Política Fiscal i Financera perquè significa “normalitat institucional”. De moment, la normalitat institucional entre Catalunya i Espanya se sintetitza molt bé amb les paraules “trenca closques”. Amb els dos mots separats, perquè la violència física i institucional de l’Estat contra l’independentisme català no s’atura ni permet altra solució que el silenci dels anyells. I amb els dos mots junts perquè és un puzle, impossible de completar satisfactòriament malgrat que el govern de la Generalitat està decidit a provar-ho: una taula de diàleg amb caducitat a dos anys vista i dos llenguatges incompatibles; una comissió bilateral en un marc autonòmic minat per les enveges, i unes comissions interterritorials que la Moncloa sotmet al dictat perquè no se li ensorri la torre de Babel. Res no encaixa, ni per sí sol ni amb nosaltres. S’entén que Aragonès no vulgui anar a la Conferència de Presidents i costa d’ entendre què hi fem a la resta de comissions, si no és que un “trenca-closques” també és un “passa-temps”.

Covards de ronyó cobert

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Les persones expedientades pel Tribunal d’Ajustament de Comptes han estat a punt d’assumir les fiances amb els respectius patrimonis perquè cap banc ha volgut avalar el Fons Complementari de Riscos que el govern de la Generalitat havia activat, ni ell mateix s’atrevia a fer-ho des de l’Institut Català de Finances “per no comprometre els funcionaris”, fins que aquests han mocat el conseller Giró negant-se a ser l’excusa dels malpagadors. Diguem-ne un parell de coses. Aquests bancs, als quals els fa tanta ànsia involucrar-se a favor de res que tingui a veure amb el Procés, no els fa cap angúnia, en canvi, mantenir uns consells d’administració farcits de titelles que només saben aixecar el dit per votar favorablement el que els demani l’entitat, i pagar-los morterades per la seva particular immunitat de ramat. I pel que fa al govern català: més els valdria embrutar-se la llengua ficant-se-la per allí d’on s’escapa la por que no pas anunciar mesures que semblen valentes i després s’amaguen darrere d’excuses covardes. Ho hem somniat que avançàvem pels carrers cridant que serien nostres i que no teníem por?

Tites, tites, tites

Etiquetes

, , , , , ,

A la nova ministra de Política Territorial, Isabel Rodríguez, se li ha esfumat de l’agenda la convocatòria de la comissió bilateral EstatGeneralitat que el seu antecessor, Miquel Iceta, havia previst per a aquest mes. Però no cal que ningú s’esforci a atribuir aquest canvi a l’enrenou que comporten els relleus ministerials: en realitat, aquest govern espanyol –com els antecessors- supedita el compliment de les seves obligacions constitucionals respecte de Catalunya a la conducta política dels catalans. I en aquest cas, més concretament, a la taula de diàleg. Tant li fa el que s’hagi dit abans, perquè Pedro Sánchez practica la política del blat de moro. Tites, tites, tites: quatre grans per aquí i, quan corren a picar-los, quatre grans per allà, i anar marejant la lloca tant com es pugui. Com ha fet també amb el canvi de ministres. Ningú amb sentit comú pot pensar que un ministre pot fer res de profit en dos anys de mandat, però això no importa perquè el que compta és saber en quin moment s’ha d’anar deixant caure el blat de moro.

La cara del rei

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Les cares dels reis d’Espanya sobre columnes de pedra picada.

El rei d’Espanya és rei per la cara. Per la cara del que no era rei però se’n va auto-proclamar sota el tàlem feixista per dictar-nos durant quaranta anys i deixar-nos en herència una monarquia ressuscitada. Per la cara de l’emèrit del desmèrit que primer es va arrapar sense cap vergonya als faldons del general i després, sense immutar-se, es va disfressar de conductor de la neo-democràcia. I per la galta que hi va posar per aixecar el patrimoni particular fent-se convidar a totes les taules i totes les festes que li repartien senyores i penyores gràcies a una inesgotable caixa de solidaritat de llepa-soles, comissionistes raspallers i polítics sordmuts. I, naturalment, també ho és per la seva pròpia cara, acceptant sense cap escrúpol un llegat dinàstic corrupte en els afers privats i sota sospita en els públics, quan és el seu rostre el que ha d’avalar la repressió contra els ciutadans. Què té, doncs d’estrany, que el Tribunal Suprem obligui que la seva cara presideixi les sales plenàries de les institucions públiques, si és la síntesi de la qualitat democràtica del país?

Casal d’estiu

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

No calia esperar gaire res de l’entrevista entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez, tret d’obvietats i collonades, com el suport a uns jocs olímpics d’hivern als quals ves a saber si no acabarem renunciant quan ens veiem amb la neu al coll. Però sí que teníem la tímida esperança que les presses per fer visible el clima de concòrdia que ens ha d’imbuir, els farien aixecar de les butaques de la Moncloa per anar a seure tot seguit a les cadires de la taula de diàleg. Però es veu que aquestes coses també van a ritme madrileny: quan no és el moment, t’has equivocat de dia, i de pont en pont t’atrapen les vacances. És a dir: torni demà-passat, que vol dir al setembre. I mentrestant, perquè no ens distraguem ni se’ns esborrin del cap les lliçons que proven d’inocular-nos, ens han muntat un entretingut casal d’estiu: una mica de repàs a càrrec dels tribunals (de comptes i de togues) i un joc de camp per buscar un acord nacional per l’amnistia i l’autodeterminació; un acord que ja teníem, però que el monitor-president es veu que no el troba, marejat com està amb la xerrameca trilera de Pedro Sánchez.

Més enllà dels indults

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

L’aparatosa escenografia amb la qual Pedro Sánchez s’ha envoltat per anunciar els indults als presos polítics (declaracions durant les visites oficials de la setmana anterior, la intervenció al Cercle d’Economia, l’acte específic al Liceu, la compareixença posterior al consell de ministres i les declaracions públiques de diferents actors polítics i socials i del mateix Oriol Junqueras, segurament pactades) fan aixecar l’orella i l’instint de malfiança. Potser s’equivoca qui pensi que tot aquest desplegament pretenia contrarestar l’informe del Consell d’Europa. Potser peca d’innocència qui es cregui que s’emmarca en el context de la taula de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I potser li ballaran les busques a qui cerqui l’hora exacta de la concòrdia. Perquè, potser, el mastegat retorn a la política només s’ha produït per a emblanquinar el PSOE i ajudar-lo perquè conservi el govern d’Espanya, a canvi de reforçar ERC com a interlocutor dialogant i no unilateralista de la Catalunya pretesament sobiranista. I qui dies passa, anys empeny.

Cercle de cinisme

Etiquetes

, , , , , , , ,

La XXXVI Reunió del Cercle d’Economia, que s’ha celebrat aquests dies a Barcelona, ha estat una demostració immillorable de com s’exercita el cinisme i de com es fa servir d’argamassa per relligar els interessos de l’economia amb els de la política. Una de les aportacions la van oferir els mateixos amfitrions quan el seu president, Javier Faus, va assegurar que el Cercle està a favor dels indults als presos polítics. I com que les urgències de l’actualitat ens empenyen a seguir totes les pilotes que se xuten endavant, ja ningú no recorda –o no vol recordar- el paper d’estrassa que ha fet i fa el Cercle davant dels empresonaments i de la repressió contra una part important de la societat catalana, de l’aplicació del 155 i de l’èxode empresarial orquestrat des del govern espanyol i la Casa Reial. I una altra, el mateix Felip VI, el telefonista de la fuga i locutor portaveu de la indignació espanyolista, que ha aprofitat la invitació del Cercle per proclamar que són essencials els lideratges de la Barcelona i la Catalunya que ell mateix ha contribuït a castigar i empobrir. Qui té més cara que esquena, un bon dia hi ensopega.

Pont sobre aigües tèrboles

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , ,

Les paraules se les enduu el vent, diu la dita. Ho hauríem de recordar sempre que llegim articles o sentim declaracions, sobretot si són de política. Per més que la memòria dels mitjans de comunicació i dels servidors les hi donin una falsa consistència, les paraules només són aire. El que transcendeix són els fets i, ara, a la política catalana de fet essencial només n’hi ha un: el pacte subscrit per les forces independentistes que accedeix a vint-i-quatre mesos d’exploració de la via dialogada amb Espanya i que les obliga a reivindicar l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. Aquest és l’únic pont que travessa les aigües tèrboles i per sota hi passaran promeses de finançament i d’autogovern, falses conciliacions i, fins i tot, els indults, que ja veurem si s’enroquen, si aparten el presos dels esculls o els aboquen cap a remolins sense escapatòria. No convé encantar-se gaire amb el que corre aigua amunt o avall ni amb els esquitxos que pugin al pont. L’objectiu és travessar-lo i veure per quina, de les dues portes que hi ha, s’ha de sortir: la del pacte o la de la unilateralitat.