Debat de drets i llibertats

Etiquetes

Coronavirus, Covid-19, Drets Humans, Justícia, LLibertats, Pandèmia, Protecció Civil

Il·lustració de Getty Images

Ara que ha fet quatre anys de l’atemptat del 17 d’agost del 2017 a les Rambles de Barcelona ve al cas recordar que aquell dia no hi va haver cap babau que volgués saltar-se els cordons policials que tancaven la zona ni que reclamés la mediació de la justícia al·legant que es vulnerava cap dret a la llibertat individual. En canvi, avui, després d’un any i mig de pandèmia, de 82.739 morts i 4.745.558 d’afectats arreu de l’Estat i de tenir el sistema sanitari a màxima pressió i a punt de col·lapse, sí que hi ha escura-lleis llepafils que discuteixen la potestat de les administracions públiques i democràtiques per a aplicar mesures de protecció que avantposen l’interès col·lectiu a l’individual. Per què aquesta actitud tan diferent? Sens dubte perquè no s’ha fet l’esforç de calcular el promig diari de víctimes durant aquests 17 mesos de pandèmia. 162 morts i 9.305 afectats per dia són unes xifres que justifiquen completament la presa de mesures tan extraordinàries com en un conflicte armat convencional.

Baralles de galls

Etiquetes

Covid-19, crisi, CUP, ERC, Estat Espanyol, Independència, Independentisme, JuntsxCat, Pacte de govern, Pandèmia, Parlament, Pere Aragonès, Repressió

Les negociacions per configurar un pacte de legislatura han passat aquesta setmana a la fase dels gallets: “que si governaràs sol”, “que si et penses que no en sóc capaç”, “que no facis trampes al solitari”.. Si han de marcar cresta, que en marquin. Però que no es facin mal als ulls que perdran la poca vista que tenen. Si ja fóssim en el país que volem ser, no seria cap drama que ERC i Junts no s’entenguessin i que l’executiu de Pere Aragonès se sostingués en altres afinitats programàtiques. Però som en un país delmat. Per la crisi econòmica que la pandèmia accentua i per la crisi política que també repercuteix en l’econòmica. I això, als partits independentistes que tenen per davant una legislatura amb majoria absoluta al Parlament, els obliga doblement, indissolublement, a gestionar el present, la vida quotidiana dels ciutadans, i a mantenir obert el front de conflicte amb l’Estat. Ni poden triar, ni hi poden renunciar, ni ho poden fer en solitari, ni poden amagar el cap sota l’ala. Bé, sí que poden. Jugant-se la credibilitat i agafant tots els números per acabar desplomats.

Líders o prestidigitadors?

Etiquetes

Catalunya, Covid-19, crisi, Eleccions, Independència, Lideratge, Política, Política catalana, República, Sobiranisme

Si ens trobem a les pàgines d’aquest setmanari (La República) és que devem compartir una concepció republicana de la societat i una ambició sobiranista per al nostre país. Doncs va: no maregem més la perdiu i no perdem el temps mirant d’atrapar merdes voladores com aquest estúpid debat sobre l’assistència als mítings. i sobre el dret constitucional a la participació política. Tots sabem que el que ara mateix ens urgeix és sortir d’aquest laberint pervers de la Covid-19, que entortolliga carrerons de l’economia i de la salut fins a fer-nos-els intransitables. La llarga crisi econòmica, que la pandèmia va accentuant, amenaça de deixar Catalunya en un erm i, al cap d’un any, res indica que sapiguem com posar-nos-hi ni com evitar que la inoperància espanyola contribueixi a rebentar el dic. És en les situacions de crisi quan els líders demostren si són capaços de comportar-se com a tals per a aglutinar, o com a superflus prestidigitadors als que tot se’ls esfuma entre els dits buits. Veiem doncs què tenim al davant. Com a republicans i com a catalans.

Amb els pixats al ventre

Etiquetes

Covid-19, Eleccions, Govern, Pandèmia, Política, Política catalana

Va, d’acord: ajornem les eleccions perquè en tot un any –en què han coincidit el clima preelectoral i la pandèmia– no hem tingut temps d’organitzar cap sistema de vot a distància ni anticipat, ni d’augmentar la seguretat dels electors repensant els mecanismes i els circuits i multiplicant el nombre de meses i de col·legis electorals. Però, un moment: els que ara s’emparen en la seva pròpia imprevisió per evitar que fem cua per anar a votar, no són els mateixos que han eixamplat la màniga durant la campanya comercial de Nadal perquè poguéssim anar a fer cua als carrers de botigues i als centres comercials? Ah, sí, és veritat: els índexs de contagis de llavors no eren els mateixos que ara, malgrat que les advertències dels experts en prediccions científiques i en epidemiologia no han canviat mai en tot aquest temps. Però ara sí, va, fem-los cas i acusem els partidaris d’anar a votar el 14-F de ser uns temeraris i uns insolidaris que només pensen en els seus interessos, i no persones assenyades com el nostre Govern, que sap com fer cas a tothom i a ningú alhora.

El vot anticipat té mal correu

Etiquetes

Covid-19, Eleccions, Pandèmia, Política, Política catalana, VotPerCorreu

Potser aquesta setmana quedarà una mica malament que ho diguem, però els catalans compartim amb els seguidors de l’Oncle Donald la desconfiança en el vot per correu. Com que la pandèmia dificultarà votar amb normalitat el proper 14-F, l’administració fomenta el vot anticipat per mirar de garantir la participació de tothom. Però, ja tenim prou mesures legals i logístiques que permetin oblidar-nos de les dificultats patides pels residents a l’estranger en comicis anteriors? Ja s’han resolt les negligències i les mancances del servei de Correus per a evitar la dispersió i la saturació que l’increment del vot postal amenaça de provocar? Justament ara, que els independentistes volem consolidar la majoria parlamentària a la cambra nacional, potser no serà gaire recomanable fer-lo servir fins que no hi hagi mecanismes que permetin seguir la tramesa del vot tant a l’interessat com a la mesa destinatària, i que, legalment, el recompte no acabi fins que el darrer vot anticipat no hagi estat lliurat. D’això se’n diuen garanties. La resta, foc d’encenalls i fum.

Quan ens vacunarem i qui ho farà?

Etiquetes

Covid-19, Eleccions, Independència, Independentisme, Vacuna

Ara que les vacunes contra el Covid-19 emboliquen d’esperança el regal principal que tothom ha demanat als Tres Reis de l’Orient, els catalans independentistes ens preguntem amb quin paper ens vindrà embolicat el regal que fa tres anys que demanem i que, de moment, només ens ha portat més garrotades que al tió i, com més temps passa, més símptomes de malestar de difícil pronòstic. Ens ha agafat una caparrassa tossuda i obtusa; el melic ens ha crescut desmesuradament fins a fagocitar la resta del cos; hem perdut el gust per l’acció; l’olfacte ha desaparegut o ens enganya quan es tracta d’ensumar el vent de ponent i ens falta l’aire quan provem de fer pinya amb els que abans ens aveníem tant. I, per acabar-ho d’arreglar, encara no sabem si és millor vacunar-nos ara per recuperar el delit i tenir forces per anar a votar el 14-F, si confiar que el resultat electoral acabi essent l’antídot que ens ha d’immunitzar contra aquest virus que té espores de rendició, o si, en realitat és una vacuna que també s’ha de prendre en dues dosis.

La trampa de la desesperació

Etiquetes

Covid-19, crisi, Política, Política espanyola, Ultradreta, Vox

Dimecres passat, Ignacio Garriga, diputat de Vox al Congrés de Diputats, afirmava que la moció de censura contra Pedro Sánchez i el govern de coalició PSOE-UP, no era una operació de màrqueting de la ultradreta. Però, si ens guiem per la descodificació pràctica dels discursos polítics, hem d’entendre exactament el contrari. De què s’ha alimentat sempre el totalitarisme si no és dels descontents? I no és aquest, ara, l’estat d’ànim que més predomina a Espanya? Per què perdre l’oportunitat de pescar en un riu amb les aigües tan remogudes pel clima reaccionari que el “deep state” fomenta a través dels mitjans de comunicació, per la suma de desnonats a causa de la crisi econòmica de fons i de la que hi afegeixen les mesures de lluita contra la pandèmia? A tota aquesta gent de ben poc els serveixen les paraules de consol i les promeses dels que prou feina tenen a contenir el que poden. El que els enllamineix és que els prometin aire, perquè, per eteri que sigui, almenys els serveix per respirar. I si els ho promet el diable, l’ànima és un preu regalat en un país que ja no en té.

Tirar pedres a la lluna

Etiquetes

Covid-19, Govern, Govern espanyol, Pandèmia, Política catalana, Política espanyola, responsabilitat, Segona Onada

Amb els mesos que portem de pandèmia tots sabem com es transmet el Covid-19 i quines precaucions hem de prendre per evitar contagiar-nos i propagar-lo. Per tant, si ara entrem en una nova fase de restriccions és perquè no hem fet el que havíem de fer. No ho hem fet individualment perquè, per més que algunes persones s’hi esforcin, d’altres procuren fer tantes trampes com poden. I per a mostra, un botó: en una fotografia d’Emilio Morenatti (AP) que s’ha fet servir per a il·lustrar algunes informacions sobre la manifestació de protesta de restauradors i comerciants de dimecres passat davant del Palau de la Generalitat, s’hi poden veure dues dones amb la mascareta per sota del nas. No és una anècdota; és un indicador. Tampoc no han fet el que calia ni el govern d’Espanya ni el de Catalunya: quan es traspassa la garantia de compliment de les recomanacions a la responsabilitat dels ciutadans, si no es posen controls de seguiment i no s’exerceix l’autoritat sancionadora és com tirar pedres a la lluna.

No et manifestaràs en va

Etiquetes

1-O, 11 de Setembre, Catalanisme, Catalunya, Coronavirus, Covid-19, Diada, Independència, Independentisme, Política, Política catalana, Referèndum, Sobiranisme

Les massives mobilitzacions de la Diada, tal com les hem conegut durant aquesta darrera dècada, van morir a mans de l’1-O. Durant aquests anys, la convocatòria més gran i transversal coneguda fins ara tenia un sentit en el marc del crescendo que experimentava el sentiment independentista i les expectatives d’un estat propi: era com una haka maorí que anunciava una demostració de força, un cop de puny sobre la taula que es gestava al darrere dels centenars de milers de veus que es feien sentir al carrer.

Els ajuntaments guarden bous i esquelles

Etiquetes

administració, ajuntaments, Covid-19, Deute públic, Economia, Estat, finançament, partits polítics, Política, Política catalana, Política espanyola, PSOE

La iniciativa del govern espanyol d’apropiar-se dels superàvits municipals no s’ha d’interpretar només amb els contextos immediats de la lluita contra els efectes de la pandèmia del Covid-19,  amb una acusada disminució dels ingressos i un fort augment de la despesa social.