Etiquetes

, , , , ,

De petit, quan les visites d’amics o familiars dels pares s’allargaven cap a la nit, les veus de les converses arribaven esmorteïdes fins a l’habitació on jo havia estat enviat a dormir. I aquella remor propiciava un malson reiteratiu en què jo els sotjava des del finestró de l’escala que donava al menjador i veia que tots els adults s’anaven traient la màscara que els donava aparença humana per deixar al descobert la seva veritable identitat, que era la de llops.
És possible que els psicoanalistes en traguessin alguna conclusió patològica d’aquest malson, però no sóc conscient que hagi tingut cap incidència rellevant perquè durant molts anys me’n vaig oblidar. Fins que les lectures d’adult em van revelar una frase que hom repetia per donar a entendre que el pitjor enemic d’un ésser humà és ell mateix i els seus congèneres, recollint una expressió de Plaute popularitzada pel filòsof anglès Thomas Hobbes: “L’home és un llop per a l’home.” Aleshores, el somni d’infant em va semblar una revelació. I des de llavors no he deixat de recordar-lo cada vegada que a algú se li ha observat una personalitat diferent de la que mostrava la seva aparença pública.
És evident que l’he recordat sovint el somni, però d’una forma més intensa en els darrers anys. Segurament perquè la podridura del sistema polític ha adquirit unes dimensions tan escandaloses que totes les catifes queden petites per amagar-hi res a sota i totes les màscares cauen. La corrupció ha niat i s’ha estès als principals protagonistes de la transició espanyola: a la casa reial (el cas Noos és ni més ni menys que la constatació d’un modus operandi), al Partit Popular (casos Naseiro, Bàrcenas, Matas, Camps, Barberà, etc.), al PSOE (Guerra, Roldán, ERES d’Andalusia…) i a qui va ser l’auriga d’aquesta mateixa transició a Catalunya: Jordi Pujol i el seu entorn. I els ha corcat de tal manera que fins i tot ha deixat al descobert rastres de dubtoses actuacions en el marc d’un llunyà però encara opac 23 de febrer de 1981 i en tantes altres ocasions en què, tant des d’una perspectiva conservadora com progressista, algú s’ha presentat com a defensor dels ciutadans, dels treballadors, dels empresaris o de qualsevol col·lectiu amb capacitat electoral.
No haurem estat, tots plegats, ingenus infants enviats a dormir a la cambra decorada amb motius democràtics mentre els llops ressopaven al menjador? No hi ha hagut –hi ha encara- un simple repartiment de papers i de recursos i les escenes viscudes durant aquests darrers mesos a la política espanyola han estat només una seqüència de moviments d’ajustament? El que està vivint actualment el PSOE no és la sacsejada final d’aquest encaix perquè no canviï el rumb traçat? El bloqueig irracional i unànime de la sortida a les aspiracions catalanes no forma part de la determinació per conservar el control de l’estatus quo?

Anuncis