Etiquetes

, , , ,

Si tot Espanya viu submergida en un oceà electoral -les eleccions locals són un mar que no ofega ningú però que ens banya a tots-, a Catalunya el desfici és extraordinari perquè s’hi superposen dues campanyes. La segona, la que més passions encén i la que més atrau l’atenció de l’opinió pública, no és la de les eleccions al Parlament sinó la contesa per presidir el Futbol Club Barcelona.

Precisament, ara que coincideixen aquestes dues convocatòries, ve al cas fer servir una comparança molt aclaridora. Imaginem que som vilatans d’un poble mal governat en els darrers mandats i que ara es presenten una colla de candidatures amb l’aspiració d’ocupar la batllia. Hi ha els amics dels que pleguen, camuflats sota un nom nou -o no-, amb propostes falsament innovadores. Hi ha els que sempre s’han presentat però que tot i no aconseguir mai l’aprovació dels electors insisteixen a ser candidats i a barrejar-ne de fredes i de calentes i de verdes i de madures. Hi ha els contractistes que s’han beneficiat de la corrupció anterior i ara aspiren a remenar directament les cireres per acabar d’arrodonir la guardiola. Hi ha els personatges més fatxendes del poble a qui se’ls barregen les promeses de convertir-lo en un paradís amb la pudor de sofre que fan. I, finalment, hi ha aquells a qui els electors voldrien sentir parlat però, en canvi, parlen poc perquè saben que l’herència que es trobaran serà una fossa pantanosa.

Sembla que el sentir comú hauria de deixar força clara l’elecció. No obstant, arreu hi ha exemples prou evidents que a l’hora de triar els administradors de la municipalitat, hem permès que la incerta intuïció o la cega passió hagin posat al capdavant d’alguns ajuntaments autèntics ineptes o acreditats depredadors. Si amb qüestions tan racionals i amb efectes tan directes sobre els nostres interessos actuem anb aquesta lleugeresa, què podem esperar que passi en una institució que és confluència de passions i de fantasies irracionals com és el Barça?

Advertisements