Etiquetes

, , , , , ,

Hospital Dr. Josep Trueta, de Girona. Foto: El Punt Avui

Hospital Dr. Josep Trueta, de Girona. Foto: El Punt Avui

L’hospital Josep Trueta, de Girona, i els professionals sanitaris de la demarcació han iniciat aquests dies la reivindicació de la cirurgia cardíaca major que es practica en el centre. Aquest programa, que està en funcionament des de fa vuit anys en col•laboració amb l’hospital Vall d’Hebron de Barcelona, ara és en risc de desaparèixer perquè la reordenació del mapa quirúrgic de Catalunya per intentar reduir les llistes d’espera, ha substituït el tutelatge de l’hospital Vall d’Hebron pel de Can Ruti, i els especialistes d’aquest hospital no es volen desplaçar a Girona.
Fa pocs dies, el conseller de Salut, Boi Ruiz, en una entrevista en aquest diari, subratllava que el principal problema de salut dels catalans és la crisi. És evident que la situació econòmica del país és, a dia d’avui, un hàndicap. Però el problema més gran que té ara mateix la sanitat pública és endògen i és l’estil de gestió que s’imposa i s’exten de manera accelerada. Al departament de Salut s’ha instaurat la petulant creença que els objectius són assolibles pel sol fet d’haver estat formulats amb convicció política. Algú pot creure seriosament que el termini màxim d’espera per a una intervenció quirúrgica es pot fixar en sis mesos, o que una visita mèdica es pot limitar a deu minuts perquè ho diu una ordre o un decret? S’estan aplicant a l’activitat dels professionals un conjunt de barems i de paràmetres propis de la productivitat industrial, ignorant que ni la medicina és –mal ens pesi- una ciència exacta, ni els professionals sanitaris són muntadors ni els pacients, electrodomèstics.
Però el govern ho barreja tot i els estalvis se li mengen les estovalles: té serveis d’urgències que semblen enfermeries de campanya, sales d’espera més plenes que les dels aeroports, pacients desorientats, i professionals desmotivats, cremats i enfrontats per criteris de gestió amb sistemes de control que quantifiquen numèricament aspectes no quantificables. I per acabar-ho d’adobar, distribueix les competències hospitalàries mitjançant un mapa sanitari que menysprea els esforços que els equips precedents han fet per construir una sanitat pública creïble, connectada al territori i a la ciutadania. Tot un exemple del que passa quan s’inverteix la correlació entre màxim resultat i mínim cost en l’equació de l’eficiència.

Anuncis