Hi ha qui diu que som en una crisi financera i no en una crisi econòmica, però no és veritat: a la vulnerabilitat bancària s’hi ha d’afegir el desequilibri entre els sectors productius del país i som on som per la suma de tot plegat.
La incorporació a la CEE va delmar els sectors primari i secundari (agricultura i indústria) a causa de les presses per incorporar-nos al club europeu per al qual érem només una ampliació del seu mercat. En canvi, el sector terciari (els serveis) va créixer espectacularment oblidant que els serveis rutllen quan els diners que s’hi gasten vénen d’altres sectors, perquè, quan vénen del mateix àmbit, el sistema se satura i cau en sopols. Aquestes són les arrels de la nostra crisi econòmica. I, en part, ho són també de la crisi financera perquè la banca s’ha aprofitat dels beneficis a curt termini que podia extreure d’aquesta situació sense preocupar-se per analitzar si estava contribuint a finançar un sistema estable i futurible o una estructura econòmica d’alt risc. L’elevadíssim volum de deute acumulat que suporten les entitats bancàries expressa exactament que han estat provocant la segona situació.
No és fàcil de concretar si l’actitud dels nostres governants des de la transició fins avui ha estat marcada per la ceguesa, per la irresponsabilitat, per la incapacitat, pel filibusterisme o per tot plegat. Però no han fet prou per corregir aquesta desviació ni tampoc per impedir que les entitats financeres esdevinguessin una trampa colossal. És més: hi han contribuït activament perquè ni el Banc d’Espanya –de cap època– ha fiscalitzat com calia les entitats i els seus directius, ni ha tingut el valor de deixar caure els primers bancs i caixes en dificultats i propiciar un efecte alliçonador. Ans al contrari, ha impulsat les fusions provocant la concentració dels problemes i facilitant que una eventual fallida sistèmica faci que l’impacte sobre els dipòsits de la població sigui més universal i més problemàtic.
I així és que som en un punt proper al col·lapse. Els mercats s’han mantingut expectants mentre es prenien mesures per reduir el deute o rescatar els bancs sense els quals l’economia no pot funcionar, però no reaccionaran positivament fins que no es prenguin mesures polítiques, és a dir, mesures de reestructuració dels sistemes productius que permetin confiar que algun dia el deute es tornarà.
Paraules Cosides 